x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Olga Pérez Granell

El meu amic l'estiu

Actualitzada 22/08/2019 a les 09:55
El meu amic l’estiu

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© El meu amic l'estiu

@EMAZAB

 

Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!


Ei! Hola, què tal! De nou ens veiem. Sí, sí i tant, de nou sóc aquí. Te’n recordes d’aquells dies de matinar, quan el dia començava a clarejar, amb aquella mena de morriña matinera, la fresqueta, uns deien que poca i per mi molta, l’olor de mil i una aromes de fruita, l’olor de l’alfals segat, de la terra humida, de l’aigua, olors que sempre queden com si fossin colors, perceptibles, com si d’aquests ens impregnéssim i mai més ens n’oblidéssim, ni mai els hem oblidat. Quan estic fora d’aquesta terra i torno, aquestes olors em donen la benvinguda a casa.

El despertar d’aquells petits instants en què els llençols tapaven la fràgil pell, aquells moments en què el nostre subconscient i conscient, com dos galls en plena lluita, miraven d’imposar-se entre si, aixecar-se o no d’aquell plàcid descans. I tot i sentir-nos presoners d’aquell instant dolç, de pau, el següent pas era aixecar-se, vestir-se i començar... I tant. Amb una barreja d’alegria i mandra, amb aquelles ganes barrejades en què cabia el dubte de: “Ostres, passaré molta calor...”, així i tot, aquella campaneta interna et feia continuar i preparar-te per començar de nou aquell i la resta de nous dies.

La padrina, una dona alta, corpulenta, amb caràcter, forta, molt forta i valenta, a la qual res podia fer trontollar, era precisa i eficient. Res se li escapava, era dura, sentia, mai deixava treva, incansable treballadora, sempre per davant de tot, pulcra, obsessiva a mantenir la pols a ratlla i un veritable “Capità General” d’aquella que era la seva casa, el seu castell. Una dona sense massa predisposició a mostrar els seus sentiments. De petita vaig sentir que em cuidava com ningú, però en aquells anys d’adolescent sentia que li mancava aquella estima, l’estima que tota noieta necessita en una època de rebel·lia de voler-me fer gran. Ella, la padrina, era la millor cuinera del món mundial, els seus plats res havien d’envejar als grans xefs d’avui dia, una cuina elaborada sense pressa, el temps en aquell santuari no hi tenia cabuda... Preparava l’esmorzar aprofitant que de bon matí ja fumejaven els fogons, ja que, abans que ella, els havia posat en marxa el padrí.

El padrí, un home fantàstic, crec que mai trobaré algú tan bona persona com ell, silenciós, prudent, treballador fins a l’infinit, persistent i sempre amb l’esperit de superar tots els seus petits i grans entrebancs en la seva salut, forta però a la vegada fràgil. M’encantava veure’l al final del dia fent el seu diari damunt la taula de la cuina i repassant totes les despeses del dia. La seva constància i voluntat superava qualsevol il·lustre comptable i el seu treball era tot un model d’admiració.

I allí estava jo, una noieta sense experiència en la vida, amb moltes ganes d’inspeccionar, de descobrir, de sortir... una vida en què sempre hi ha hagut somnis, projectes, il·lusions. Tenia tantes ganes de tot que hi havia com una força poderosa que em feia sortir i tocar els estels...

Dels estels, de vegades, o en moltes ocasions, en sorgien mil i un reflexos. Com a la vida, estaven plens d’obstacles, zones minades a les quals s’havia d’anar sortejant, perquè, quan ets una nena, la teva ingenuïtat deixa al descobert molts paisatges de tu mateixa i, en començar a ser gran, no resulta gens fàcil gestionar els canvis, els desitjos, les emocions, és clar, però guanyava sempre la il·lusió. Aquesta podia més que qualsevol altra cosa i així ha perdurat dins d’aquesta ànima viva i persistent, com una flama. La voluntat del padrí i el caràcter de la padrina.

Aquells matins s’insinuaven com un nou despertar, una nova lliçó de vida, envoltada d’arbres, de la calor que s’anava impregnant, dels molestos mosquits que no deixaven treva en les nostres pells, d’olors, tantes i mils que despertaven tots i cadascun dels sentits, de sensacions, viscudes i per viure, de rialles, de ser gran, perquè les persones necessitem molt poc per ser grans, d’esperit, sobretot, per sentir-nos realment éssers del nostre ésser i l’essència de tot plegat és la del nostre ser que és ser nosaltres mateixos, tan senzill i tan exacte a la vegada... I així era com em sentia, per tenir tot allò que la meva ànima necessitava, tan sols compartir. I aquest compartir el podia fer efectiu allí mateix, al bell mig d’aquella munió d’arbres, de fruiters i amb aquell grupet de personetes amb les seves ganes de viure i compartir l’experiència, de sentir, de viure, de formar part d’aquella part de l’estiu. Així era dia rere dia, afegint una nova història a cada moment, cada instant.

A mesura que anaven passant els dies, aquests també s’anaven fent menys llargs i la fresqueta al matí ja es feia notar més, era ben rebuda, però el dia ja feia una altra olor. Els dies restaven a les setmanes i aquestes al mes i a l’altre i així sense adonar-nos anàvem acomiadant a poc a poc aquells instants perduts i tu, estiu, ens anaves deixant amb aquells records, amb aquell sol de justícia que ens deixava sense alè. Tot i així les ganes immenses de viure’t sempre ens tornaven a carregar d’energia. Els estius eren els millors, crec que allí és on vàrem créixer, allí és on vàrem descobrir tantes i tantes coses per la nostra i en particular de la meva, tot un llibre de coneixements amb les seves experiències.

Ets una part important de mi, estiu. Tot i els anys, aquest sentiment continua ben viu i flueix com si el temps s’aturés tan sols per a mi. T’espero amb molta il·lusió, perquè sé que aportes energia, tot i que cada vegada més vas passant factura i deixes el meu cos fràgil en unes situacions extremes. Ja no hi ha els arbres, ni les rialles, però encara hi ha somnis, projectes, il·lusions. Sempre hi ha esperança, l’esperança que quan te’n vagis sé que tornaràs a venir, arribaràs com cada any per il·luminar-me, fer-me sentir com una nena amb vida, carregant-me de grans propòsits de ser gran tot i estar sola. Perquè el més gran de les persones és sentir-se plena i agraïda per totes aquelles petites coses que omplen la bossa cada dia. Gràcies, estiu, t’enyoraré quan hagis marxat, amb tu marxaran les orenetes, les fulles, les olors tan penetrants de la teva aroma, de tu, perquè durant un altre llarg període estaré esperant tornar-te a veure. Amb tu sento, sí, sento intensament com batega el meu cor per sortir a viure’t, tot i que d’un temps ençà resultes molt més sufocant, però darrere d’aquest foc hi ets tu.

Aquí estaré, vivint altres experiències i tornaràs... i jo t’esperaré.


T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre