La invasió

La forta resplendor no va passar inadvertida per als noctàmbuls. Va ser cosa de segons, d’intentar alçar la vista i haver de tòrcer el coll i prémer les parpelles violentament per l’escalfor. Un fugaç episodi que va deixar la boira en segon terme.

En Pablo, policia local, va presenciar aquell flaix des de la plaça del Dipòsit. Una llum i una calor intensa acabava de cobrir el cel tancat entre els edificis. Va romandre agafat al volant amb la vista perduda al cel mentre el Joan pagava els cafès. La deflagració d’una ampolla de butà o una explosió silenciosa? I el fum on era? La ràdio va interrompre la meditació.

Al quarter de la Urbana bramava el telèfon davant el desconcert de l’encarregat de vetllar la centraleta. L’Asha, infermera de l’Arnau, feia el descans al carrer i ho havia presenciat. L’Ignasi, que armat amb la mànega ruixava Prat de la Riba, corria cap al camió en un instint de protecció. En Rogelio, assegut en un portal, badava la boca i picava d’esquena contra la porta en notar la cremor mentre mirava de reüll l’ampolla de vi i reia mentre s’hi amorrava de nou.

–A totes les patrulles ens informen d’una possible explosió al centre de la ciutat, en desconeixem els detalls. Informin de qualsevol novetat i... prenguin precaucions!

De seguida, policia, bombers i alguna ambulància es deixaven veure des de Ricard Viñes fins al capdavall de la rambla d’Aragó. En Pablo i en Joan estaven situats al bell mig del centre històric, on alguns curiosos passejaven en ple desembre i a les dotze tocades.

En segons, els agents coincidiren amb una patrulla de Mossos. Es van aturar i del cotxe van baixar el Miquel i la Lucía, que, amb pas tranquil i mirant a dreta i esquerra, s’atansaven als de la local.

–Ep, companys, busquem el mateix? És estrany, no s’escolta res –digué en Miquel. La Lucía observava un cel cobert que no permetia albirar el campanar de la Seu Vella, només imaginat per la il·luminació del monument.

–És ben curiós..., potser ha estat un meteorit tot passant per sobre la ciutat i que ha acabat en algun camp als afores. Va passar a Galícia, ho van dir a la tele –respongué en Joan sense gaire convenciment.

–Tan a prop i sense ni un brunzit? –afegí la Lucía amb un somriure irònic.

L’agent va escrutar els companys esperant alguna resposta, però prenent la iniciativa va suggerir d’anar a fer un volt per l’horta.

–Aquí la caporala Martín, alguna unitat es pot desplaçar a la Cerdera? Necessito confirmació del fenomen lluminós o presència de foc des d’algun punt exterior i elevat.

–Deu quatre, hi anem –respongué una patrulla.

–La Colombo té ganes de perseguir llumetes –digué en Miquel rebent un somriure de complicitat de la Lucía.

La Lucía, caporala dels Mossos, era encara poc amiga de la broma que espessia les nits. Nascuda a Barcelona, buscava un indret tranquil, tipa del bullici de la capital. El sobrenom de la Colombo li venia d’un seguiment a uns camells que havia acabat amb una operació antidroga a Cappont.

La parella de mossos es dirigí a Gualda cercant una zona prou alta i una vista més general. Seguits del cotxe del Pablo, arribaren a la gasolinera. De sobte, un fort terrabastall els va fer flexionar les cames i mirar amunt. La Lucía enlairà la vista i mogué el cap en totes direccions fins a aconseguir distingir uns llums intermitents provinents del que semblaven avions militars.

La ràdio dels agents va sonar a l’uníson, algú havia centralitzat les comunicacions i una veu donava les instruccions més estranyes mai rebudes...

–Els parla el coronel Macías de l’exèrcit. L’aeroport d’Alguaire és ara el centre d’operacions d’emergència a Lleida i en breu es podria decretar l’estat de setge. Els demano discreció amb els habitants fins a aleshores. No sabem a què ens enfrontem i hem iniciat una operació de cobertura aèria del municipi. Restin a l’espera i comuniquin qualsevol esdeveniment que es produeixi.

La Lucía, amb el cap baix, deixava anar un esbufec, mentre la resta d’agents, astorats, agafaven els respectius telèfons mòbils per trucar a casa.

–Companys, res de telefonar. Només aconseguiríeu espantar els vostres a l’hora que és i... tot està relativament tranquil –la Lucía els mirava seriosa.

–Caces de combat i l’exèrcit manant-nos és estar tranquil? Pinta a una invasió de l’Estat.

–Tornem a la ciutat a veure com transcorre tot allà baix –digué el Pablo assentint amb el cap mentre mirava la Lucía.

El Pablo vivia a Lleida des de ben petit pel trasllat del seu pare a la comissaria de la Policia Nacional. Aquest el va animar a opositar al cos de la Guàrdia Urbana. Feia el torn de nit i cada vespre s’acomiadava de la seva dona al costat de la porta... “És Lleida, Montse, no Barcelona, ni Madrid”. Això els arrencava un somriure abans de fer-se el petó.

La Lucía s’havia erigit en cap natural de l’equip que formaven els agents d’ambdós cossos; va proposar pujar a la Seu Vella per intentar tenir una visió panoràmica de la vila i discernir entre un més que dubtós atac veïnal o un roc provinent de l’espai i estavellat en algun camp de peres.

El murmuri de la ràdio no descansava, una baralla, una detenció per estupefaents i molta preocupació per la volada de caces. Van veure helicòpters militars, uns de color groc de la Generalitat i també un dels Mossos. Equipats amb potents focus, sobrevolaven el perímetre de la ciutat sobre els camps de conreu, que deixaven veure vehicles carregats de soldats. Alguna cosa passava fora dels límits de la vila.

Les operacions van continuar mentre arribava el dia i acabava el torn de nit dels agents. El Miquel, el Pablo i el Joan havien retornat a casa. De bon matí els habitants es feien ressò del fenomen i del soroll dels avions i helicòpters, que feia unes hores que havia emmudit.

El vol de les naus cessava, el coronel no havia tornat a dirigir-se als agents, televisors i ràdios emetien soroll. Els mòbils no s’engegaven i hom deambulava pels carrers sense rumb; el trànsit paralitzat. El corrent elèctric era inexistent, l’aigua havia deixat de brollar i tota la massa vegetal que durant dècades havia harmonitzat amb les tones d’asfalt i ciment de Lleida havia desaparegut. No hi havia horts ni fruiters, tot estava arrasat i erm. El Segre era ara un camí de fang.

Una ombra creixent s’apoderava del cel. Els caps s’alçaven enlaire, on una immensa carcassa metàl·lica formada per quatre puntes que havien sorgit des de quatre extrems allunyats del nucli s’anaven atansant apressant la ciutat en el que semblava, ves per on, una enorme closca de caragol. Ara el brunzit era ensordidor i obligava a cobrir-se les orelles amb les mans mentre tothom s’agenollava o bé perdia l’equilibri. Des de la Cerdera, on havia acudit en acabar el seu torn, la Lucía empal·lidia com a única testimoni del segrest de la ciutat de Lleida per part d’una munió d’esferes metàl·liques, satèl·lits de l’enorme cúpula brillant que es cloïa definitivament. Fumeres provinents de l’aviació destruïda decoraven el camp, sembrat de soldats sense vida. La invasió alienígena havia començat.