x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Francesca Soldevilla Vidiella

Cadires de boga

Actualitzada 27/08/2019 a les 10:22
Cadires de boga

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Cadires de boga

@JAUMEZA

 

Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!

 
Avui anirà a la foguera. Aquesta tarda quan vingui la canalla els la donaré... Que si n’estic segura? Ja hi pots posar la mà al foc! No la vull veure més... Des que vam trobar aquella capsa, veure-la ens encongeix l’ànima. Res, a la foguera, decidit!

Estic contenta de retrobar-te, Llúcia! Pensava que us havíeu venut la casa i no ens veuríem més. Que què és tot aquest enrenou de la cadira? Seu. Ara t’ho explico...

Ja saps que el meu avi era molt hàbil trenant seients. Abans que se l’enduguessin a la presó, sovint se’l veia, amb les avarques plenes de fang, els pantalons arromangats i carregat de feixos de boga; els posava a assecar al pati del darrere... Recordes? Pobret, en tornar, les seves mans no van poder teixir cap més trama, però, de les cadires de boga d’en Celestí de ca la Nita, encara se’n parla, doncs mira: aquesta n’és una! I ca! No, no, blava la vaig pintar jo, l’any passat, intentant foragitar l’angoixa que m’esborrona quan la veig.

Però, també, en tinc bons records, no et pensis!, com el de quan l’àvia s’hi asseia, a banda del portal, aquells dies de xafogor en què no podíem treure el nas de casa sinó cap a l’horabaixa. Sembla que encara la vegi: les faldilles fosques, fent bossa entre les cames; les mans, arrugades i aspres, descansant de mil i una feines ja oblidades, i esperant el tall de gelat, sempre de vainilla, que l’oncle Salvador, li portava en tornar de Can Met... Sí, sí, al final del carrer, on els homes feien la cervesa cada vespre. Un corte, en deien, o un mantecau... Ja veus!

Te’n recordes, Llúcia, del meu oncle Salvador? Jo no en tinc gaires records... Recordo la força de les seves mans quan, tot jugant, em pujava a collibè i em feia riure fins que el singlot m’ofegava, també recordo que sobre les seves espatlles em sentia important, tot el món era als meus peus... I, encara que han passat molt anys, l’olor de la farigola, per a mi, sempre portarà el seu nom. Mai tornava dels seus tombs per la muntanya sense un bri de farigola a la boca i un ram petit per a l’àvia.

De sobte, un estiu, com si s’hagués esfumat, no el vaig veure més. A casa ningú en parlava. Va ser un estiu molt trist, l’avi encara era a la presó, i l’oncle, segons es deia pel poble, havia marxat... Ho recordes, oi, Llúcia? Què teníem nosaltres, set, vuit? Vaig buscar, però mai vaig trobar cap fotografia que deturés l’oblit de la seva aparença i, així, es va anar esvaint.

Els meus pares, en jubilar-se, van passar aquí llargues temporades i la cadira de l’àvia va seguir sent testimoni d’entrades i sortides. La mare s’hi asseia, les seves faldilles no eren tan fosques, i mentre esperava que tornés el pare, de Can Met, amb el cornet de vainilla –ja no un mantecau– les mans li feien malabarismes amb el ganxet.

Des de fa poc més d’un any, per allò que en diuen que és llei de vida, a la cadira de l’àvia ja no hi seu ningú i com que el pare va decidir quedar-se al poble, vam pensar que estaria bé abillar un espai per al nostre anar i venir. L’antiga habitació dels avis ens va semblar perfecta. Feia anys que no s’hi entrava... Els meus pares sempre ho havien deixat per a un “després, un altre dia”. La finestra era tancada. Per una fina escletxa, sota els finestrons, s’escolava una estreta cinta de llum per la qual pujaven i baixaven petites volves de pols que, en obrir de bat a bat, s’escamparen per tota l’estança. Del llit, només en quedaven quatre fustes però la calaixera, majestuosa, seguia en front de la porta. El polsim li aclaria el color però els poms, daurats, mantenien aquella seducció que empenyia a obrir-los. A sobre, encara hi havia la fotografia dels avis, joves, somrients, donant-se la mà, bo i asseguts, en sengles cadires de boga... Dues cadires.

Mira, pare, dues?, li vaig dir. Sí, i tant! Aquestes cadires tenien la seva pròpia història, varen ser les primeres que va fer el teu avi!

El pare també recordava que d’ençà l’estiu que l’avi estava a la presó, a la porta de casa només hi havia una cadira. Temps més tard la va veure al celler. No hi va tornar a pensar mai més.

Ja veus, Llúcia, la segona cadira havia desaparegut el mateix estiu que l’oncle Salvador...

Així, doncs, i amb el propòsit de baixar, més tard, al celler, vaig anar directe al primer calaix de la calaixera, el de l’esquerra, sabia que hi trobaria la capsa de galetes que, de petita, l’àvia em deixava remenar... D’aquelles de llauna, saps, Llúcia? Renoi! Quin munt de sensacions, el vell rosari, el petit mirall escantonat, el collaret dels diumenges, la mantellina... Però... Ai, noia! El sotrac fort va venir quan, en obrir el calaix de baix de tot, va aparèixer una altra capsa, similar a la d’abans però aquesta molt rovellada, com si hagués estat guardada, durant molt temps, en un lloc brut, humit. En agafar-la, el seu tacte, fred i aspre, em va fer estremir. T’ho pots creure, Llúcia, em tremolaven les mans quan la vaig obrir!

Dins hi havia, millor dit, encara hi ha, un retrat, molt antic, d’un home jove, a prop de la trentena, cabells arrissats de color incert, camisa clara, amb les mànigues arremangades, mocador al coll, una falç a mà alçada i un somrís a la cara. El pare no dubtà gens: és en Salvador!

Escrita amb cal·ligrafia de poca escola, una nota, encara prou llegible, que se’m quedarà gravada per sempre més: “No he fet més que defensar allò que és just però no puc deixar que se m’enduguin, podria acabar dient el que he de callar per sempre. Us estimo, mare.”

Mira, Llúcia! Encara se’m posa la pell de gallina!

També, embolicada dins un retall de roba vermellosa, un tros de corda, amb un nus corredor... el dogal que havia ajudat l’oncle en la seva fugida.
 

T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre