x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Per Magdalena Vilalta

Vells records

Actualitzada 29/08/2019 a les 10:23
Vells records

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Vells records

@MOISESMAT

 

Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic!


Era la vigília de Tots Sants i, com cada any, tocava anar a netejar els dos nínxols del cementiri i portar-hi uns rams de flors.

La mare m’havia demanat que anés dalt la golfa on hi havia una vella calaixera. Aquella antiga andròmina l’usàvem per posar-hi coses de poc ús o no gens. Sentia dir al pare que havia pertangut a la seua padrina. Si encara la conservàvem era perquè en aquell lloc hi havia espai; no hi feia cap nosa i... ves, era un record de família. A l’últim calaix d’aquell antic moble que les padrines o repadrines feien servir d’armari, hi guardàvem els gerros que cada any portàvem al cementiri amb els poms d’octubreres, dàlies i alguns gladiols.

En arribar dalt aquell sostre mort em vaig plantar davant d’aquell antic moble, testimoni mut d’una altra època i en lloc d’estirar el calaix que m’havia indicat la mare, vaig estirar el primer. No sabria pas explicar-vos per què m’agafà aquell rampell. Des de petita que havia vist aquella calaixera composta de 5 calaixos en aquell lloc i, almenys, que jo recordés, no hi havia posat mai les mans.

No sabia pas si aquell calaix contenia alguna cosa que, si hi era, potser seria dels temps de qui fou la seua propietària. Un cop obert, hi vaig veure una capsa de cartró, que vaig obrir immediatament. Estava plena d’espelmes. Segur que en aquells temps les usaven molt –vaig pensar. Convençuda que ja no hi hauria res més, anava a tancar-lo quan, de sobte, vaig veure al fons una capsa metàl·lica d’un pam de llargada i mig pam d’amplada, aproximadament, tancada amb un cadenat. Què hi devia haver dins? Buida no ho estava perquè, al sacsar-la, va fer soroll. El problema, però, era on seria la clau. Al cadenat no hi era. Aleshores vaig mirar, a fons, aquell calaix i, tret d’aquella capsa amb les espelmes, no hi havia res més. Llavors se m’acudí mirar sota les espelmes i... eureka!, vaig tenir sort. Allí hi havia una petita clau. Segur que era la corresponent a aquell cadenat. Ho vaig provar i, efectivament, la capsa s’obrí i el seu contingut quedà al descobert.

D’antuvi hi vaig veure un esgrogueït sobre que estava obert. Davall n’hi havia un altre del mateix color que també estava obert. Què deuria guardar aquella besàvia o rebesàvia en aquells dos sobres que jo no havia vist mai i crec que els meus pares tampoc?

Amb la curiositat a flor de pell vaig aixecar la pestanya del primer sobre i... sorpresa majúscula! Hi havia una original foto en blanc i negre. D’on coi l’havia treta aquella foto, en la qual hi havia un noi jove muntat d’alt un briós cavall amb un barret, jaqueta, pantaló ajustat i polaines? Qui era aquell elegant genet? Intrigada a més no poder, vaig pensar que, potser, mirant el que hi havia a l’altre sobre, en trauria l’entrellat i dit i fet: els meus dits van fer cap a dins i, tot seguit, en vaig treure uns fulls de carta escrits a mà. Malgrat que la curiositat se’m menjava, em resultava difícil llegir aquelles lletres manuscrites amb tinta de qui sap quin any. Tot i que he d’admetre que la lletra estava ben feta, jo, als meus tretze anys, ja pertanyia a l’època de la lletra digital i aquells caràcters se’m faria difícil llegir-los, però ho havia d’intentar.

Deixant la capsa dins aquell calaix, el vaig tancar. Tot seguit vaig obrir aquell on guardàvem els gerros i els vaig dur fins als baixos de casa on la mare els esperava per posar els poms de flors. Després d’ajudar-la una mica, me’n vaig anar a buscar una lupa que, normalment, usava el pare per mirar l’aranya i altres plagues dels arbres fruiters i, sense dir ni piu, altre cop, a la golfa vaig fer cap. Aquell misteri que se m’havia presentat sense buscar-lo expressament l’havia de descobrir.

I bé. Ja em teniu altra vegada obrint aquella capsa i posant la lupa sobre aquelles lletres. Abans us he de dir que, aquella carta, duia la data següent:

Esterri d’Àneu, 3 de novembre del 1890.

Carai! Què se li havia perdut per aquells verals a algú, potser, de la nostra família? Jo no ho sabia pas que tinguéssim cap parent al Pallars Sobirà. Allí hi havia més suspens que en una novel·la de l’Agatha Christie. Vaig seguir posant-hi la lupa i llegint l’escrit següent, en català:

Estimada Rosa.
He rebut la teua carta i et dic que no t’has de preocupar pel fill que, tots dos, no pas tu sola, esperem. Estic disposat a fer-me’n càrrec, però, no pas sol. Tos dos sabem que el nostre ver amor no és acceptat per la teua família i l’últim dia que ens vam poder veure va passar allò que no havia de passar. Perdona’m, tot i que, tant l’un com l’altre vam consentir a fer l’amor, però no amb la intenció, per part meua, de fer-te un fill. En la teva carta em dius que ja tens dues faltes i per tapar aquest, segons la teua família, gran pecat, et volen fer casar amb un home del poble, una mica curt de gambals, però propietari d’uns 30 jornals de terra que, segons em dius, et va al darrere i no li importarà el teu estat. Comprenc perfectament que, això, no et faci cap gràcia. Com li pot agradar una lleganya a la poncella més formosa i eixerida del poble, que ja fa un any i escaig em va robar el cor el dia que vam fer un tomb per la fira de Sant Josep a Mollerussa? Rosa, tu has d’ésser la dona del rambler més conegut a totes les fires de bestiar que es celebren arreu de la nostra terra. Ja ho sé que diuen que els qui ens dediquem a fer tractes som uns mentiders, pocavergonyes i no sé quin mal adjectiu més, però això no és veritat, tot i que he de reconèixer que, dins el meu ofici, n’hi pot haver alguns.Estimada. Aguanta uns 20 dies més. Jo, amb el bestiar, he d’anar a la fira de Salàs de Pallars. No hi puc faltar. Acabada la fira de Salàs vindré a buscar-te. Donaré la cara davant els teus pares i, tant si volen com sinó volen, ens casarem i tu vindràs a la nostra casa d’Esterri, on ningú no et tractarà de barjaula. Aquells prats i muntanyes són una meravella, pura com el nostre amor. Molt t’estima

Josep Bosch

Ostres! Quin secret més “guai” acabava de descobrir! Aquella antecessora nostra, que ja sabia llegir i escriure, s’havia saltat les normes de la decència, però aquell elegant genet, que segurament era el nuvi, fou tot un cavaller. Per culpa de la fira, potser féu tard i aquell gran amor es devia frustrar. Segurament van obligar-la a maridar-se, per força, amb un home malgirbat i totxo, però hereu de 30 jornals de terra que més 10 que en comprà el pare, juntament amb una granja de 1.500 porcs, era l’actual patrimoni que, treballant, ens proporcionava el benestar actual. Si aquell “totxo” no li feia cap gràcia, no els devia importar però sí que els van importar els 30 jornals de terra i tapar el “gros” pecat a costa, però, de la infelicitat de la seua filla, cosa que detesto totalment. Vaig tornar a posar aquella capsa dins la calaixera, però, em vaig quedar la clau. Aquell secret i antic record havia de continuar tancat dins aquella capsa i també dins el meu cor.
 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre