Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

EL RETROVISOR
  • ANNA SÀEZ

Víctimes de la tos

25/11/2016 a les 05:53
icon

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© icon

Els antropòlegs parlaven de tribus urbanes. I ja ens semblava bé. No ens venia d’una minúcia etimològica. Perquè vivíem en pobles que amb prou feines arribaven al miler d’habitants, però molava ser underground, encara que al nostre voltant només fes anar el metro el fuster. Estrenyíem el nostre petit món per sobre de les nostres possibilitats. I orgullosos que n’estàvem, de pertànyer als nostres selectes clubs d’adolescents incompresos. Hi podia haver res pitjor que un hippy reciclat? Així qualificàvem els falsos moderns als que se’ls veia el fulard d’una hora lluny. Era la versió anys vuitanta de matar el pare, suposo. Els cavalls encara pasturaven lliures i feliços en prats ignots i no se’ns havien emportat en el seu galop desbocat cap referent. També se’t podia acusar de ser un punk de Corte Inglés, que aquest insult feia mal. Es deia als que no eren prou moderns. Costava tenir l’homologació. Estar al dia sense internet i sense més món recorregut que la ruta de festes majors no és fàcil. Ens odiàvem els uns als altres. Una mica. En el nostre microcosmos no hi havia espai ni per a una ànima bessona. Autosuficiencia, de Parálisis Permanente, era la nostra caricatura, però ens pensàvem que era el nostre himne. Vestíem de dol, arrossegàvem creus, desafiàvem la llei de la gravetat amb pentinats impossibles. I miràvem de reüll la tribu veïna. Però amb respecte. Perquè sí que hi havia res pitjor que ser un hippy reciclat o un punk de Corte Inglés. L’inframón era no ser res. Així de tràgics i nihilistes ens posàvem. No ser res agradava als pares. No ser res volia dir formar part de la sempre dòcil i còmoda majoria. Ser fan d’Hombres G. I encara hi havia una elit, una aristocràcia tribal. Glòria eterna a qui tingués un grup de rock. El del Quim Minguell, a Tàrrega, es deia Tenebra d’Esgolfa. I com passa amb tots els grups mítics “es van dissoldre per desavinences internes”, escriu Josep M. Ganyet en el darrer número de la revista Arts. L’ombra de Yoko Ono és allargada. De les cendres dels Tenebra van emergir les Víctimes de la Tos. Dimarts, al Cafè del Teatre, Ganyet en va recitar amb solemne sornegueria –segell Minguell Cardenyes– alguns dels hits. Especialment memorable va ser el Jo també vull ser kumbi (Oh Lord).

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre