Per treure's el barret

El convidat es va fer el simpàtic amb la canalla de la casa. I tu què vols ser? Els germans van anar verbalitzant professions intrèpides. A ella no li van preguntar. “Jo vull ser capità de vaixell”, va dir malgrat tot. “Les nenes no són res”, li va fer saber aquell home. El va odiar. “¿Cómo que las niñas no son nada? Yo desde pequeña quería ser algo”. I ho va ser. Concha Méndez, poeta i editora, havia nascut el 1898, però encara avui és moderna. Luis Buñuel va ser el seu primer amor. Ja apuntava maneres. Però no tenia vocació de Penèlope i no pensava esperar que cap príncep blau li resolgués la vida. Se’n va anar molt joveneta de casa dels pares i va viure sola a Londres, Montevideo i Buenos Aires. El 1931, quan va tornar a Espanya, Lorca li va presentar qui seria el seu marit, el també poeta i editor Manuel Altolaguirre. Els senyors d’aquesta història formen part de la llegendària generació del 27. Ella juga a l’equip de les oblidades, de les silenciades. “Yo debajo de la falda llevo un pantalón”, li va soltar a Gerardo Diego quan la va excloure de la seua mítica antologia. Concha Méndez és una de Las sinsombrero. Així les ha batejat Tània Balló en un llibre i en un documental imprescindibles. Perquè sense elles, la història no està completa. El nom sorgeix d’una anècdota deliciosa. Quatre joves decideixen desafiar les convencions socials dels anys vint i se’n van a la Puerta del Sol sense el preceptiu barret. “Ens van insultar com si haguéssim fet un descobriment com Copèrnic o Galileu”. Eren Federico García Lorca, Salvador Dalí, Maruja Mallo y Margarita Manso. Ells els sonaran més. De Mallo, Andy Warhol va dir que els seus retrats eren un clar precedent del Pop Art, però aquí se la va tenir per una vella excèntrica i no se la va reconèixer –i d’aquella manera– fins després de la seua mort. Eren moltes. María Zambrano, Rosa Chacel, María Teresa León, Josefina de la Torre, Marga Gil Roësset, Ernestina de Champourcín... Ni la família, en molts casos, va ser conscient de la importància d’aquestes dones. “¡La tía Nina!” El nebot de Champourcín no se’n sabia avenir quan va veure una foto seua en una parada d’autobús. Així va descobrir que la velleta que ell coneixia havia format part de la generació del 27.