Uns gens genials

El vaig descobrir al recull de fotos del 9-N que va fer aquest diari. Un padrí mudat i eixerit somreia des de Torres de Segre. Aquell senyor que havia anat a exercir el dret a vot pel seu propi peu era a punt de fer 107 anys, segons s’informava. Se l’identificava com a Pere Forcat Drudes.

Forcat? Anys enrere uns altres Forcat havien estat notícia per la seua extraordinària longevitat. I tenien un germà petit. Podia ser que fos ell? Que també hagués aconseguit de passar del segle? “I tant si és ell!”. La seua neboda Maria Rosa Forcat em va facilitar el contacte amb les filles de Peret de cal Perxi, com se’l coneix al poble. Maria Rosa és néta de Josep Forcat, que va viure amb bona salut fins als 105 anys. I neboda de Ramon Forcat, que es va quedar a dos mesos de fer-ne 102. “El més petit d’edat i d’alçada els ha guanyat als dos”. I de molt.

Avui en fa 109. És un deliciós anacronisme. Va arribar a aquest món quan Picasso va pintar Les senyoretes d’Avinyó. Quan Santiago Rusiñol va escriure L’auca del senyor Esteve. Quan un Hispano-Suiza va estrenar la matrícula número 1 de Barcelona. “Anar fent i prou”, es lamenta. Però està en plena forma. Un dit escapçat delata que tota la vida va fer de fuster. El seu pare era pagès i ell mateix ja anava a jornal a cavar faves quan uns oncles li van proposar d’anar a Barcelona a treballar de cambrer. “Encara em sé de memòria tots els carrers de Colom a plaça Catalunya”. De cambrer va durar quinze dies, perquè una important empresa buscava un aprenent. A Can Ribes i Pradell hi havia vint-i-sis fusters en nòmina. “Mai no havia vist tantes màquines!”. Durant sis mesos no es va moure del Palau Nacional de Montjuïc. “Vam tenir molta feina amb l’Exposició Universal de l’any 29”. També va ajudar a construir el Puente de Hierro de Sevilla, que Alfons XIII va inaugurar el 1926. Però els bojos anys vint s’acabaven. “La crisi del 29 la recordo si fa no fa com la d’ara”. Se’n va tornar a Torres. Encara li tocaria viure una guerra. “He vist canviar el món tantes vegades que no dono res per bo”. Per això procura no capficar-se en el demà.

Li ha anat prou bé. Va fer hort fins als 102 anys. I als 98 li van haver d’amagar la bicicleta, cosa que encara no ha perdonat a la família. Per molts anys, Peret!