Èm damb tu!

El Tribunal Constitucional ha anul·lat la consideració de “preferent” que tenia l’occità a l’Aran. Però com deia Antoni Badia i Margarit amb relació al català, si un dia desapareix aquesta llengua no serà perquè els castellanoparlants no l’hagin adoptat com a pròpia, sinó perquè els catalanoparlants l’hauran abandonat. Cal ser una mica heroi, reconeixia el filòleg. I això que Badia i Margarit no comptava amb el 155, em temo. Hem de tenir la capa sempre planxada, que no se sap mai quan l’haurem d’utilitzar. A l’Aran necessiten capa, antifaç i marmita de poció màgica, que encara estan pitjor que nosaltres.

Però per més anticonstitucional que sigui, Mireia Boya pensa en aranès. Dimecres va fer més de 500 quilòmetres amb un parell de mudes a la bossa per si no tornava a dormir a casa. Una paraula en occità li enterbolia el paisatge: preson. La por és kryptonita de la bona. No retrec l’actitud dels que s’han arronsat, la constato. No ha de ser difícil imaginar-se que Mireia Boya també tenia por, però a més de la capa d’heroïna forçada i el parell de mudes, l’exdiputada de la CUP no es va oblidar de la dignitat quan va preparar el necesser. Res d’enginyeria sintàctica per desdir-se del que en el seu dia va defensar al Parlament.

Mireia Boya es va emportar dos mudes a la bossa perquè no sabia si sortiria del Tribunal Suprem emmanillada

Boya va parlar clar i castellà. “Si volen un judici polític, el tindran”, havia advertit. No estava disposada a renunciar a res. I no ho va fer. Una hora llarga de constatacions sense embuts. Sí, l’1 d’octubre es va fer un referèndum malgrat la repressió policial “i el vam guanyar”. Sí, la declaració d’independència no va ser cosmètica, sinó que buscava una efectivitat real i si es va truncar va ser “pel cop d’estat” del 155 i la imposició d’eleccions. No, a Catalunya no hi ha hagut violència. El jutge Llarena la va deixar anar sense mesures cautelars. Ella va sortir del Suprem amb un somriure i el puny alçat. Això sí, advertint que no tenia res a celebrar, perquè “encara tenen quatre ostatges”. A fora l’esperava molta gent que havia anat a fer-li costat. Entre els quals, el seu germà Jusèp, director general de Patrimoni; l’alcalde de Les, Emili Medan, i la diputada de Junts per Catalunya Anna Geli. Junts van cantar el seu himne, Aqueres montanhes, en un bar de Madrid. La vida és cara, però això no té preu.