x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

EL RETROVISOR
  • ANNA SÀEZ

Simfonia per a gibrell i galledes

Actualitzada 01/06/2018 a les 09:33
Retrovisor

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Anna Sàez

Potser és que aquesta primavera s’assembla molt a una tardor. Pluja amerada de nostàlgia. Aigua, molta aigua. Però no has sentit a ningú que digués “avui plouen pessetes”, amb una espurna d’il·lusió a la mirada. Ja no vius en un poble pagès, ni la pesseta és una moneda de curs legal. Una relíquia lèxica i prou, com quan les padrines de la teua infància s’exclamaven que queien gotes com a xapots, unes antigues monedes de deu cèntims que ja no servien per pagar res. Una perra gorda, que deien en castellà. I tu no podies evitar de visualitzar com queien quartos del cel. Un manà perillós del qual només et protegiria el teu paraigua d’inofensius lleonets de color rosa. La pluja despertava els sentits. Si miraves amb atenció el terra moll, hi descobriries la màgia d’un arc de Sant Martí que desapareixeria davant dels teus ulls, enjogassat. Havies de trobar l’angle exacte de visió que descodifiqués aquell secret bell i lluent. Sempre em va semblar un sacrilegi profanar-lo amb les katiuskes.

La pluja obrava miracles i també omplia de vida la bassa de les culleretes. Mai no et vas preguntar d’on sortien aquells éssers misteriosos. Què se’n feia quan l’aigua ja s’hauria assecat al cap d’unes poques setmanes. Era com si el món tingués un doble fons on només es podia viure els dies que plovia. Un univers que semblava una rèplica exacta del nostre, però que es regia per unes lleis diferents que et permetien córrer pels passadissos de l’escola a l’hora de l’esbarjo. I pujar a les golfes a escampar gibrells, galledes i pots de tota mena. El so monòton de les goteres es convertia en una curiosa simfonia a destemps que canviava cada pocs minuts de ritme i intensitat.

Música de piano per a una casa vella. Gairebé sempre, l’orquestra de sota la teulada acabaria el concert a les fosques. Amb la mateixa certesa que el llamp anuncia el tro, després d’un terrabastall celestial, el murmuri –gairebé un mantra– de “Sant Lluc, Sant Marc, Sant Mateu, Santa Bàrbara no ens deixeu” era el preludi a encendre espelmes perquè se n’aniria la llum. I era aleshores que ho veies tot clar. Que senties explicar històries antigues i pensaves que si aquell moment s’hagués pogut envasar portaria una etiqueta de felicitat.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre