x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

EL RETROVISOR
  • ANNA SÀEZ

Flors a la paret

Actualitzada 26/10/2018 a les 10:18
Retrovisor

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Anna Sàez

Buscaven la platja sota les llambordes de París. No sabien que la trobarien a Lleida. Carrer Bisbe Huix, número 2. Segon primera. La primavera del 1968, aquí va arribar al febrer. Però només en aquesta adreça. A fora hi feia fred des que Franco ens va robar el mes d’abril del 1938 i tots els que vindrien. Feia trenta anys que el món era en blanc i negre. Aquí no es prohibia prohibir. Aquí es prohibia i prou, i amb una alegria que feia esfereir. Però aquell mes de febrer es va fer un Petit homenatge a la flor de paret. I res no tornaria a ser el mateix. Així es titulava un llibre d’Àngel Jové que ara forma part del fons del MACBA. S’escrivia el primer capítol de la Petite Galerie de l’Alliance Française. Calia ser realistes i demanar l’impossible. Només així es podia aconseguir que la primera exposició col·lectiva d’aquell minúscul espai gairebé secret la protagonitzessin Tàpies, Vila-Casas, Cuixart, Ràfols-Casamada, Guinovart, Hernández Pijuan, Tharrats... Sembla una lliçó d’art accelerada de la segona meitat del segle XX. Ho era, de fet. A la Petite Galerie s’aprenia a ser lliure. Brossa hi va portar la seua poesia visual. Bé, ni tan sols existia la poesia visual i li’n deien concreta. Tot estava per fer i tot era possible.

De nou, primavera a l’hivern, el del 1971. Una (altra) exposició mítica amb Iglesias del Marquet i Viladot. Per la Petite Galerie hi passarien Leandre Cristòfol, Coma Estadella, Frederic Amat, Broto, Rosa Siré, Antoni Llena, Ernest Ibáñez, Lluís Trepat, Pérez Pallarés, Sílvia Gubern, Ton Sirera... I ara és quan toca explicar que la galeria era, en realitat, un passadís amb paviment hidràulic il·luminat amb una bombeta nua. El miracle el van obrar Jaume Magre i Roser Ferran. Ell ja no hi és. Al maig farà vint anys que va morir, però mai no se n’ha anat del tot. Imma Monsó el va immortalitzar com l’home de la gavardina blanca. Aquell je ne sais quoi de qui rebria l’educació sentimental a la França de Flaubert tot i ser de la Segarra.


Tenia 14 anys quan el seu pare, diputat republicà, va haver d’anar a l’exili amb la família. Van tornar més republicans. Llibertat, igualtat, fraternitat i molta mà esquerra per aconseguir que Lleida acollís l’homenatge a Picasso prohibit a Barcelona o per dedicar un cicle a Lorca en ple franquisme.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre