Que innocent sigui sinònim de ser prou curt com per deixar-se enganyar diu molt del món en el qual vivim. Als innocents, Herodes els pelava sense gaires miraments. Llàstima que no fos tan dràstic amb les innocentades, que van gaudir de bona salut fins fa quatre dies. Mai no he acabat de trobar la gràcia a enganyar algú per riure’s de la seua ignorància. El punt de partida és pervers. Una versió lliure, festiva i legal de l’estafa del tocomocho o de l’estampeta. L’innocent és una víctima. El seu crim, haver confiat en algú amb un dubtós sentit de l’humor. A les innocentades només n’hi ha un que riu, i això hauria de donar una pista de la poca gràcia que fan. No sabem acabar l’any.
Els comiats mai no han estat fàcils. Fluctuem entre la pirotècnia dels excessos i la cuirassa feta amb la fredor més eixuta. Iniciem la caiguda lliure després de Sant Esteve i toquem fons la nit de Cap d’Any. Admeto que li professo un odi malaltís (injustificat?) a aquesta festa, la innocentada màxima. Milions de persones pagant preus astronòmics per sopar amb un cucurutxo al cap, fent la conga amb desconeguts. Vestits de tirants sota la boira. Lluentors impossibles. Escanyar-se amb raïm. La fe cega en un futur tan proper que el podem tocar amb les mans, malgrat saber que si un segon després de les dotze de la nit del 31 de desembre canvia l’any és per pura convenció.