x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

EL RETROVISOR
  • ANNA SÀEZ

L'article que no havia d'escriure

Actualitzada 17/05/2019 a les 09:18
Òscar Mirón

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Òscar Mirón

Retrovisor

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Anna Sàez

No hauríeu d’estar llegint aquest article perquè jo no l’hauria d’haver escrit. Dissabte ens vam despertar amb la notícia tan brutal com absurda que l’Òscar Mirón havia mort. Òscar i mort, res no tenia sentit. Com s’ha de morir algú sa de 43 anys? El missatge especificava que havia patit un accident de trànsit, però no t’ho acabes de creure.

Fa més de vint anys que l’Òscar forma part del paisatge de la teua quotidianitat. Ell i la seua càmera. El corb de Poe planant sobre els nostres caps. “Mai més”, et repeteixes com una lletania. I et sorprens amb la rotunditat de dos paraules tan inofensives i, a la vegada, tan devastadores. A la nostra societat, la mort és tan abstracta i asèptica que només es fa tangible en forma d’absència. Aquell cop de puny inesperat que et propina una cadira buida, un llibre a mig llegir, unes espardenyes a la vora del llit. L’Òscar ja no hi és. Una frase curta per a un dolor immens. I no pots evitar de mirar cap amunt. El cel es mostra insípid i te n’alegres.


A ell li agradava d’exercir de caçador de tempestes. De perdre’s en l’horitzó encès de les postes de sol. De comptar estrelles en les nits infinites. Hauria estat obscè que se li hagués escapat aquesta darrera foto. L’Òscar ja no hi és. Per donar sentit a aquesta irrealitat he de recórrer a una nena de cabells blancs que em va fer entendre la mort ja fa molts anys. Ana María Matute s’indentificaria amb aquells mítics versos de Gil de Biedma sobre la Guerra Civil:

“Fueron, posiblemente,
los años más felices de mi vida.”

Anys de llibertat salvatge. Un dia que s’havia despertat “amb aquell cel d’alumini que se li posa als hiverns de Barcelona”, el seu germà la va portar a veure un mort. “Bé, matat”, precisaria. Un home amb barba que tenia la boca mig oberta i a la mà, un tros de pa amb xocolate. “Això em va donar la sensació de mort, més que el cadàver. Vaig entendre la fugacitat de la vida. En teoria, ja sabia què era la mort. M’havien dit que els avis eren al cel i totes aquestes coses... però la mort –la Mort–, no sabia què era, no la podia concebre. Amb la gana que passàvem, constatar que aquell home no s’havia menjat el pa amb xocolate va ser més colpidor que veure el seu cos inert.” Una descripció de la mort commovedora, precisa, esgarrifosa.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre