Els joves d'avui

Alerta, spoiler: aquests joves del titular tenien 12 anys quan va esclatar la Primera Guerra Mundial. Es reivindicaven, precisament, amb la novel·la d’Ernst Glaeser Els que teníem 12 anys. Així es titulava també un article publicat ara fa noranta anys a la revista Lleida. I ho reblaven: “Dedicat als que en tenien més de quaranta.” El subtítol que disparava a matar. Lleida era una publicació sorprenent. Esquerrana, en català, anticlerical, es publicava en plena dictadura de Primo de Rivera. “Ja fa sis anys que l’aguantem”, lamentaven. S’ensumaven temps de canvis. Aquell novembre es queixaven de la cendrosa. Així es refereixen a la boira, que ja era fidel a Lleida com l’esperit de Màrius Torres. Però encara que no escampés, s’albirava un horitzó d’esperança. De república. A cada número es parla d’algun gran projecte de ciutat. El meu preferit és el que convidava a recuperar una escalinata que baixava de la porta dels Fillols de la Seu Vella fins al riu. Calia enderrocar algunes cases per enfilar aquell Everest d’esglaons, però era l’as a la màniga que es reservaven per sorprendre el turisme que havia de portar la nova estació de ferrocarril al centre de la ciutat. “Els portarem al cel.” I gairebé era literal. Eren els bojos anys vint, però “no tot el jovent d’avui té el cervell airofat pels esports, pels cabarets i pels convents”. Aquesta generació que es volia menjar el món quan Primo de Rivera fos història també fa una enquesta entre els lectors sobre què fer “amb les serres del Castell i de Gardeny”. L’exalcalde Humbert Torres proposava convertir en “una taca verda de fàcil accés” el que avui coneixem com el turó de la Seu Vella. Res de fonts, pèrgoles i flors, concretava. Per a Gardeny, que aleshores quedava apartat, pensava en un “bosc ciutadà” amb una “immensa pineda”. Cap d’aquests projectes s’arribaria a fer. La república va arribar, com aquella primavera inesperada de Machado. Però va durar poc. I aquells joves es van fer grans, de cop. La ciutat d’ideals amb què somiaven es va convertir en un lloc tan inhòspit que la Seu Vella seria una presó i Gardeny, un camp de treballs forçats. Un anunci es repeteix a la revista. És d’un advocat. “Lluís Companys i Jover. Rambla de Catalunya, 15 1er. Barcelona.”