El collar de la reina mora

Eren temps de misèria. Les cicatrius de la guerra encara coïen, però els nens s’acostumen a tot. Per als germans d’Aitona Josep i Antònia Chimeno Ribes va ser una època de llibertat salvatge, com correspon. Un dia jugaven a Gebut, ja en terme de Soses, i el petit Josep va fer una descoberta al més pur estil Indiana Jones: “El collar de la reina mora!” Va fer venir sa germana, que se’l va posar sense pensar-s’ho, i tots dos van tornar orgullosos amb el trofeu cap al poble. El collar no va passar desapercebut en una casa on l’or anava tan escàs com els quartos. Tant era així que es van pensar que era de coure, en un primer moment, de brut com estava. “D’on l’heu tret?”, van voler saber els seus pares, Joan Chimeno Sales i Teresa Ribes Triquell.

Els xiquets van dir la veritat. No havien fet res de dolent, es van defensar. El que et trobes mig enterrat a la serra no és de ningú, si no porta nom. En fregar-lo una mica, es va obrir la màgia de la llàntia d’Aladí. “És d’or!” El pare, pragmàtic, va pensar que allò seria la solució als seus maldecaps econòmics. La mare tenia massa interioritzant a l’ADN allò de pobres, però honrats, i s’hi va negar en rodó. “Això sembla molt antic i molt valuós i ho hem de portar a l’ajuntament”. No hi va haver discussió possible. La pobra Antònia es va quedar sense el seu collar de reina mora. I son pare, sense recompensa.

El collaret va donar uns quants tombs pel laberint burocràtic de les administracions franquistes però, finalment, la història va tenir final feliç i la troballa de Josep Chimeno va ingressar a la col·lecció arqueològica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, que amb els anys s’integraria al Museu de Lleida. Els germans van fer curt. No va pertànyer a cap reina mora perquè era molt anterior a l’arribada dels sarraïns a la península. Del segle V, en concret. Ningú no ho diria, perquè el seu disseny és molt contemporani. No ens podríem pagar el caprici, però si en fessin rèpliques es vendrien bé. Ara que s’ha reobert el Museu de Lleida (i amb entrada gratuïta fins a finals de mes) es pot anar a fer una comprovació in situ. El Josep ja no hi és. A l’Antònia se li esborren els records. Qui sap si es refugia en el feliç dia en què li van regalar un efímer tresor.