V de vacances

Darrer dia de juliol. I divendres. Parlo sola, ho sé. No hi ha ningú a l’altre costat. El món s’ha aturat. Metafòricament, és clar, perquè l’agost és sinònim de vacances, però les vacances ja no són sinònim de descans. En la nostra societat embogida la felicitat es mesura en quilòmetres. Ja ningú no et pregunta com t’ho has passat, en tornar; sinó on has anat. Enguany la resposta no podrà generar gaires signes d’exclamació. Som uns apestats que no són ben rebuts a cap destinació exòtica. El món ja no és un mocador, sinó un d’aquells immensos rotllos de tela que quan era petita els dependents de La Moda, o de Sederías Catalanas, extenien sobre el taulell amb una destresa que em meravellava perquè les modistes puguessin admirar la qualitat de la roba, o el dibuix de l’estampat. No podem viatjar i potser per això podrem tornar a fer vacances. Vacances de veritat. El dolce far niente imprescindible per fer net i enfrontar-se al cap d’any real, el que arriba amb el setembre, amb els propòsits ben meditats. No els complirem, en som conscients. Potser perquè sabem que el 31 de desembre tindrem una segona oportunitat de tornar-nos a fallar a nosaltres mateixos. També sabem que aquest estiu no serà pitjor que un altre per anar més a prop. El meu padrí va complir els 18 al desert del Rif. Tres anys llargs després de protagonitzar el desastre d’Annual amb d’altres milers de desgraciats, va constatar que com a casa enlloc.

La seua generació no viatjava, la mobilitzaven sense miraments. Quan vint anys més tard va fer cap a l’illa de Saltés, a Huelva, va tornar a enyorar el poble. Per més misèria que hi hagués, el món era millor fora d’aquell camp de concentració. “He lluitat amb Franco i contra Franco”, resumia la seua experiència bèl·lica. I era veritat. L’absurditat de les guerres era aquesta paradoxa. D’altres van anar encara més lluny. Parents repartits per França, Argentina, Mèxic... que es van convertir en rostres somrients que envellien en fotografies en blanc i negre. Cartes cada cop més espaiades de remitents que sabien que mai més no tornarien a veure el destinatari. Què no haguessin donat ells per no haver-se hagut de moure mai de casa. Nosaltres que podem, gaudim-ne.