SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Va ser un himne generacional. El meu jo adolescent saludant des del retrovisor. De fons, la veu per sempre jove d’Eduardo Benavente cantant. “Encerrado en mi casa/ Todo me da igual/ Ya no necesito a nadie/ No saldré jamás.” Autosuficiencia, de Parálisis Permanente, tornant com un bumerang venjatiu per riure’s de la nostra candidesa. Ara que estem tancats a casa per força ens sentim una mica ridículs recordant qui vam ser. Aquesta supèrbia (ofendosa, ja m’ho dic jo) no era més que una disfressa de rebels sense causa, com pertoca. Ara sabem que necessitem gent, potser perquè ja n’hem perdut massa en el llarg camí transcorregut des dels feliços dies d’institut. Som més vulnerables que no ens pensàvem. En som molt conscients en aquests dies estranys de pel·lícula apocalíptica però ben real. Perdó per l’autocita, però ara que fa un any de tot, m’entendreix veure l’arc de Sant Martí i la pluja d’unicorns. “Dies estranys”, dèiem quan no sabíem que en passarien 366 (ens va tocar un any de traspàs, per acabar-ho d’arrodonir) i tornaríem a rebre la primavera amb una mascareta profilàctica. Compartíem i compartim l’estupefacció de Rubén Darío. La primavera ha vingut i no sabem ben bé com ha sigut. Ens van robar el mes d’abril abans, fins i tot, d’albirar-lo al calendari, i enguany ens penja d’un fil. De moment, s’anuncien nevades en cotes baixes aquest cap de setmana, que comptava veure les primeres roselles esquitxant d’alegria el paisatge. Tot un detall que aquesta metàfora climatològica coincideixi amb el festival Poesia Lleida, per endinsar-nos encara més en un hivern etern, incert. Mallarmé ens va ensenyar que un cop de daus no abolirà mai l’atzar. I aquí seguim, a la casella de sortida. Esperant Godot com qui espera una vacuna que mai no arriba. Un passaport cap a la normalitat. Normalitat, una paraula cada cop més abstracta. Una quimera, de fet. Quaranta dies després que s’aturés el món seguíem com el jonc del Dúo Dinámico, resistint dempeus, com podíem, constatant que t’acabes acostumant a tot. Però va arribar Sant Jordi i va costar. Va costar molt. Enguany ens l’han garantit, però encara no sabem com, ni on. Almenys no serà als balcons. Els carrers han tornat a ser sempre nostres, si és que hi ha carrers d’algú.

tracking