La loteria de les vacunes

Tenen por. La vida és una cursa contrarellotge i, a certa edat, l’estadística et recorda que la meta és més a prop. Tenen por perquè tots tenen amics que han tingut la pitjor de les morts. Amics que es van convertir en números de la sinistra llista de víctimes de la Covid-19 sense funeral, sense un adeu. Sols. Terriblement sols. Ara fa un any, l’estricte confinament va arribar a limitar a només tres persones l’acompanyament al cementiri. I amb una separació de dos metres entre ells. Ni petons ni abraçades. Comiats virtuals als murs de Facebook i als grups de WhatsApp i poca cosa més. Era la deshumanització del dolor. “Vam arribar a aquest món en plena guerra i si hem de marxar així...” El meu pare deixava la frase a mitges. La por a morir sols podia més que la por a morir. Fins que ens van fer un regal de Nadal en forma de vacuna i gosàvem respirar alleujats. No ens acabàvem de creure els terminis anunciats pels polítics. De producció de vacunes no en tinc ni idea, però no cal ser gaire experta per intuir que la milionada de dosis que es necessitava requeria una filigrana organitzativa. Tant és. No ens venia d’unes setmanes a aquelles alçades de la pel·lícula de ciència-ficció en què vivíem. A poc a poc (desesperadament a poc a poc) es va punxar els padrins de les residències, els seus cuidadors i el personal sanitari. Somriures sota les mascaretes.Però la carrossa es va convertir aviat en carabassa. La immunitat es faria esperar més que Godot, ja fos perquè les farmacèutiques no complien o perquè la Unió Europea s’esforçava a demostrar que és una màquina de generar burocràcia. No hi ha prou 3 en 1 al món perquè rutlli. Patíem pels britànics i ara resulta que a l’inframon del Brexit estan tots vacunats. No pots evitar de pensar que les morts d’ara eren evitables. Que no pot ser que se li demani a la Maria Guillaumet, amb 93 anys i un grau I de dependència reconegut, que tingui paciència. Necessitem que expliquin molt a poc a poc això dels 29 milions de vacunes d’AstraZeneca amagades a Itàlia, perquè no ho entenem. No es pot entendre. Aquesta setmana els agraciats a la rifa han estat els de 60 a 65. És una loteria, sembla.I els de més de 80 al costat del telèfon, no fos cas que tinguin un miserable reintegrament.