El nostre Titanic

El padrí havia sobreviscut a desenes de malalties infantils per a les quals no hi hava cura. A la grip del 1918 i a dos guerres. Havia treballat de miner sense més protocol de riscos laborals que senyar-se abans d’embotir-se terra endins. “És de ferro colat”, deien quan el veien pujar les serres blaves a pas lleuger amb més de vuitanta anys. Selecció natural. Els de la seua generació que van arribar a grans semblaven indestructibles. Però no n’eren, és clar. Van anar passant avall, com deia ell, però sense fer-li cap concessió a la vellesa. I això que el padrí va viure tota la vida a pocs metres de la seua particular kryptonita, l’aigua. No va ajudar gaire a superar el trauma que quan tenia set anys i s’acabava de quedar sense mare una riuada arrasés el paisatge de la seua infància. “El Cinca és molt traïdor”, ens advertia sempre. I ens parlava de remolins que et podien engolir sense pietat. No sabia nadar, ni tenia cap intenció d’aprendre’n. Tampoc menjava peix. “El peix és aigua”, sentenciava. Quan era al desert del Rif li van arribar notícies esgarrifoses d’una catàstrofe fluvial a pocs quilòmetres del seu poble. Més aliment per a la seua por irracional. L’11 de setembre del 1921 se celebrava el tradicional Aplec de Butsènit i aquesta partida de l’Horta de Lleida es va omplir de jovent. Missa, cucanyes i ball al programa, els bojos anys vint en versió rural. A l’hora de retirar semblava que tothom s’hagués posat d’acord. O potser és que ningú se’n volia anar mentre sonés una cançó. Ramon Forcat Domingo portava una de les conegudes com a barques del Tòfol. “Tots no hi cabem, ja faré un altre viatge”, va advertir. Però començava a fosquejar i ningú no va voler arriscar-se. Més de seixanta persones van atapeir-se a l’embarcació, que va bolcar al mig del Segre. La meitat del passatge va morir ofegat. Aquella mateixa nit ja es van treure 21 cossos de l’aigua. El balanç que en feia la premsa el dia 15 era de 31 morts i dos desapareguts. Setze eren de Sudanell, que aleshores no arribava als 850 habitants. Deu, de Montoliu, un cinc per cent del total de la població. La resta, d’Albatàrrec, Alcanó i Alfés. El barquer va sobreviure i va ser exculpat de qualsevol responsabilitat. El padrí encara es miraria el riu amb més respecte.