Primavera de tardor

No tinc memòria del referèndum de la Constitució. Sí que en tinc, però, de les pintades que van aparèixer al poble aquells dies. Tothora es parlava de votar. Resultava enigmàtic, engrescador. “Botem?” I com que el significat amb ve baixa no el coneixíem botàvem fins que ens quedàvem sense alè. No érem conscients que fèiem un joc de paraules, suposo. Des d’aleshores que el “vota no” va presidir els balls de festa major, perquè el taulado, que així denominàvem l’escenari de l’envelat, se situava just al davant d’aquella paret guixada. Una dècada després, l’aluminosi obligaria a enderrocar l’edifici que reivindicava el no. Metàfores construïdes amb el ciment malalt del franquisme. De l’altre referèndum me’n recordo més. De fet, compto que mai no podré oblidar aquella primavera en plena tardor.

A Lleida era festa major, però el jovent va passar la nit de dissabte en col·legis electorals. Feia molts anys que l’Onze de Setembre era un festiu com qualsevol altre. L’últim pont de l’estiu. L’independentisme era un moviment minoritari. Era, en passat. El PP portant l’Estatut al Constitucional i la resta de partits que se sumarien a la festa del ribot d’Alfonso Guerra el van fer créixer. Sense posar-nos d’acord, el 10 de juliol del 2010 vam donar un cop de puny damunt la taula. Un “prou” estil Cuní que es va traduir en una manifestació de més d’un milió de persones a Barcelona. “Que Catalunya se’n va! Que se n’està anant!” Iñaki Gabilondo predicant al desert.

No hi ha més cec que aquell que pateix de miopia política. I ja no en vam tenir prou amb estatuts: volíem poder votar. I ens van dir que no. Que mai. Però ja érem tants que ens vam animar. “El món ens mira”, dèiem, pensant que seríem de sucre si hi havia mòbils gravant. Santa innocència! Encara ens couen els cops de porra. Anant amb el lliri a la mà i les xiruques als peus les condemnes per l’1-O van ser de 100 anys. Amb mig govern a l’exili i mig empresonat vam fer el que vam poder, suposo.

Quatre anys després, però, trobo a faltar l’alegria d’aquell 1-O. “Tranquils, que només peguen!”, li vaig sentir a dir a un optimista quan els antiavalots s’apropaven al nostre col·legi electoral. I no teníem por. Érem molts, i érem una pinya.