Quotes en joc

Només recordo el començament: “El uno es un soldado, valiente y español, el dos es un patito que està tomando el sol.” Així vam aprendre a escriure els números. La professora agafava els guixos de colors de les grans ocasions i convertia cada xifra en un dibuixet. Nosaltres aixecàvem el cap, admirats, i ja ens preparàvem per cantar. També apreníem a llegir amb el llibre del mètode Palau. Primer les vocals: a, e, i, o, u. Ben obertes l’e i l’o. També hi posàvem música: “Ana masca valava par la llam.” Eren temps esquizofrènics. La transició dels que no érem conscients de transitar cap enlloc. La senyoreta ens tapava les il·lustracions per veure si, realment, sabíem distingir aquelles lletres. Ella seia a prop de l’estufa de llenya que hi havia al mig de la classe i un a un ens hi apropàvem per dir la vocal que ens hagués deparat l’atzar.

Era un moment agradable, d’escalfor, de tenir durant uns segons la senyoreta només per a tu. Sempre em va intrigar aquesta mena d’examen iniciàtic. Un tros de paper immaculat amagava el carroll de raïm i ella et mirava dolçament: “Quina és aquesta vocal?” I tu deies: “u!” i semblava alegrar-se que sense la pista del dibuix l’haguessis endevinat. Jo no sabia que el raïm es deia uva en la llengua dels llibres. De fet, em semblaven paranys. L’ull era una o i l’alefant una e. Però compto que mai no ho vaig verbalitzar. Misteris dels adults.

A l’hora del pati les grans saltaven a la sogueta: “Entra aubergina, surt pebroooot”. “Olla barrejada qui no hi entra paaara.” I vam acabar parvulari com sempre fèiem: plantant pinyols de cirera que mai no es convertirien en arbres. Ens fèiem grans i els llibres de text del nostre futur immediat van començar a parlar com nosaltres. Però nosaltres vam començar a parlar com la tele. A l’esbarjo (vaja, el recreo) ens inventàvem un joc, adjudicàvem els rols i els nostres personatges enraonaven amb suposada sofisticació. Això sí, la detectiu de torn, o tripulant de nau espacial o el que toqués de fer aquell dia, canviava de llengua si s’havia de recriminar res. No sé quant de temps va durar la diglòssia lúdica. El que sé és que la generació de la meua germana petita ja no va tenir tants problemes. I ara, tornem a començar. És un malson suprem.