Juanita i l'alegria

Aquella nit de Sant Joan és un interrogant. Sí que recordo nítidament que va començar al carrer Bisbe Torres de Lleida, a la casa del Pere Rovira i la Celina Alegre. La casa de tots, de fet. Confesso que jo, aleshores, exercia de groopie de poetes. I de sobte, una dona poderosa, que es feia escoltar. Ara pot semblar un comentari frívol i superficial, però aquella revetlla de fa més de vint-i-cinc anys, que aquella senyora escriptora exhibís les seues aixelles sense depilar va ser poc menys que una revelació. Almudena Grandes tenia una presència acollidora i intimidant a la vegada. Clarejava quan tornàvem a casa. Algú va dir de passar pel pont de Pardinyes, que havia entrat en funcionament poc abans. Enginyeria de cassette per fer coincidir el moment de creuar el Segre amb Por el Puente azul de Radio Futura, cantada a tot pulmó. Aquella tardor vaig llegir Malena es un nombre de tango. I encara es va fer més gran la seua autora. És un d’aquells llibres que et canvien, encara que no sigui el millor que ha escrit. Després de la monumental Corazón helado vaig saber que preparava un guió de cine amb Azucena Rodríguez. La pel·lícula no es va arribar a fer. Aquell projecte fallit, però, va ser l’inici dels Episodios de una guerra interminable. Quan Inés y la alegría encara era un guió li vaig explicar un record llunyà de l’aranesa Juanita Santafusta, que va viure aquells deu dies de l’octubre del 1944 en què la bandera republicana va tornar a onejar a l’Aran. Juanita era una xiqueta de només set anys que era a l’escola quan es van sentir els primers trets a Bossòst. La guerra encara era molt recent i hi havia molta por. Es va refugiar amb sa mare a casa d’uns veïns. Matalassos contra les finestres en una espera tensa, eterna. I, per fi, el silenci, la calma. Aquells homes que havien entrat per Pònt deth Rei havien reconquerit el Baish Aran i pretenien seguir avançant. Tímidament, tothom va tornar a sortir al carrer. La canalla va tenir premi. Els maquis els van regalar bombons. Bombons en plena postguerra. En temps de gana, de cartilles de racionament. El sabor de la llibertat, encara que fos efímera “És una anècdota deliciosa que intentaré introduir”. Gràcies per tot, Almudena.