SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Ja gairebé ningú no s’hi refereix com la Maternitat. L’immens edifici fa 34 anys que va deixar de ser un hospici i 24 que acull la Biblioteca Pública de Lleida. Se’n perdia la memòria. En passat. Aquesta setmana s’han col·locat plafons amb fotos antigues que documenten què hi havia a cadascun dels espais. La sala d’actes era el menjador. A les imatges es veu buit, però he conegut nens que hi van fer els àpats. Sembla terrible, però, com escriu Joan Margarit a Casa de misericòrdia, la intempèrie era més espantosa. I, potser per això, en els records que em van confiar hi havia dolor, però també un regust de nostàlgia. “Tots portàvem una motxilla, però no li pesava el mateix a tothom.” La gran majoria no eren orfes. “Cada segon diumenge de mes em venia a veure el pare”, m’explicava el Dionís, que va ingressar-hi als anys cinquanta. “Érem dels pocs que teníem calefacció i ens dutxàvem amb aigua calenta!” L’ampolla mig plena, a punt de sobreeixir d’optimisme. Tots tenien gravat a foc, però, el dia que van creuar per primera vegada aquella porta insòlitament gegantina, desorbitada, amb el convenciment que no tornarien a casa. “Tenia 8 anys i em vaig fer un tip de plorar”, reconeixia la Pilar. Va sortir de la Maternitat vestida de núvia. “Ens van treure al diari i tot, i van titular «Treinta suegras para un solo hombre» referint-se a les monges!”, m’explicava divertida. L’Antònio no, a ell li costava de riure encara que era un home afable, a punt de jubilar-se. “Vaig tindre una infantesa llarga, molt llarga.” Tocada i enfonsada amb l’amargor que traspuen aquestes paraules. El 1951, quan només tenia quatre anys, una tieta el va portar en bicicleta des de Balaguer a la Maternitat. Ell tampoc no era orfe. “La mare es pensava que era vídua de guerra i va iniciar una relació amb el que seria el meu pare, però el marit va tornar al cap de molts anys i els dos fills nascuts fora del matrimoni fèiem nosa.” Dickens. Sis anys després la mare els va reclamar, però “només ens volien per fer d’esclaus”. I, com en la mítica escena d’El silenci dels anyells, es va rebel·lar i una nit va aviar els conills de la granja familiar. Sabia que el càstig seria sever, però no li venia d’una pallissa. Retornaria a la Maternitat. Definitivament, la intempèrie era més espantosa.

tracking