Noranta-nou

El 2013 vam fer un llarg Passeig d’aniversari. Un any sencer per celebrar arreu dels territoris de parla catalana els 90 més que ben portats de Josep Vallverdú. Érem uns il·lusos, no sabíem que als 99 que farà demà encara estaria millor. Als 90 va començar la segona (o tercera o vintena, que tant és) joventut de l’escriptor. Una miqueta abans, de fet. Amb 89 anys i mig –que el mig també compta quan són tants– es va casar amb Antonieta Vilajoliu. Ella, primer, no ho veia gens clar perquè ja no tenien edat. Però ell la va enamorar escrivint-li 62 cartes d’amor. Entre això i que és molt d’anar amb guayabera als estius, es va convertir en el meu Florentino Ariza de quilòmetre zero. L’amor en temps de la Covid, es podria titular. El llibre arribarà a la tardor, en tot cas, i el signarà Francesc Canosa. Serà un festival. Quan va ser el torn de celebrar els 90 a la UdL vam fer un dinar-tertúlia. Tots estàvem tous menys l’homenatjat, que amb un punt de coqueteria ens recordava que era abril i que, per tant, encara no havia fet els 90. Estàvem tan tous que li vaig preguntar per un Omega que no veia al seu canell, però que sabia que l’havia acompanyat tota la vida des que li va regalar el seu padrí un 3 de maig del 1931, el dia que va fer la Primera Comunió. M’havia explicat que aquell rellotge anava lligat a un record, a la imatge de les banderes republicanes onejant al pas del president Macià pel que ara és la rambla Ferran. A mi se’m trencava la veu. Ell, sense cap rastre de nostàlgia, em va dir que se li havia trencat la corretja i per això l’havia deixat de portar.

És el que té viure el present. Vallverdú sempre diu que va precipitar el cop d’Estat de Primo de Rivera quan va arribar a aquest món un 9 de juliol del 1923, al carrer del Carme de Lleida. La seua biografia és una lliçó accelerada del segle XX. I del XXI. El dia que va celebrar el seu 95è aniversari va sorprendre els convidats cantant un rap que havia escrit ell mateix. Toca rendir-se davant l’evidència que l’autor de Rovelló, Proses de Ponent o Indíbil i la boira és més jove que jo i manté intacta la força de quan va parar els peus al leridanismo, que propugnava que Lleida no era del tot catalana sinó que s’havia d’integrar a la fallida Región del Ebro. Per molts anys, mestre!