Parets que parlen

Dilluns va rebre la Creu de Sant Jordi. Merescuda, penso. També se li hauria pogut donar la medalla al Treball President Macià, perquè se n’ha fet un fart, de treballar. El 1994 l’artista de Tàrrega Josep Minguell només tenia 35 anys però ja era un pintor reputat. Un dia, sobtadament, va decidir fer un gir en la seva carrera. Acabava d’inaugurar una exposició a la sala del Col·legi d’Arquitectes Tècnics i Aparelladors de Lleida, però no se’l veia gens entusiasmat. “Les sales d’exposició semblen sales de vetlla”, em va dir. “Quan acaba l’acte social ja no hi torna ningú a veure l’obra.” Minguell entenia l’art com una manera de comunicar allò que portava a dins i, per tant, sense un interlocutor, no hi havia missatge. Els artistes, lamentava, s’havien convertit en empresaris que gestionaven una firma que es podia arribar a cotitzar a uns preus completament allunyats de la realitat. A ell aquell joc inflacionista no li interessava gens i va apostar per un art més social. El seu pare, Jaume Minguell, de qui es commemora el centenari, havia estat un destacat pintor de murals als anys cinquanta i seixanta i el seu fill va trobar en la tradició familiar la solució a la seva recança artística. En una perfecta quadratura del cercle, el 1995 signava el seu primer mural al Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics. No es cansava de repetir que ell no feia més que seguir una tècnica mil·lenària molt estretament lligada a la construcció, que no s’inventava res. Allunyat de la imatge d’artista contemporani, ha treballat des d’aleshores enfundat en una granota blanca i desafiant el vertigen des de bastides a vint metres d’altura. No ha parat de rebre encàrrecs de tot tipus, però cap com el que el va convertir en profeta a la seua terra. L’església de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega s’arribaria a convertir en una obsessió. Tenia els mil metres quadrats que havia de pintar al cap. No hi havia cap marge d’error. En la pintura mural els pigments només es fixen sobre el morter humit. Si t’equivoques, has de picar la paret i tornar a començar. Després de disset anys, el resultat és espectacular, commovedor. Em reconforta saber que entre aquestes imatges al·legòriques sobre la resurrecció va ser acomiadat Quim Minguell, el petit de la nissaga. Com se’l troba a faltar!