La paradoxa del majordom

El 19 de novembre del 1999 era divendres, com avui. I es lliuraven els premis Vallverdú i Màrius Torres, com avui. Sabíem que seria un dia estrany, diferent. Per primera vegada en quinze anys trobaríem a faltar l’impulsor dels guardons, l’enyorat Jaume Magre. Per primera vegada en quinze anys no se celebraria una gala de lliurament dels premis, perquè aquell any la festa de Santa Llúcia d’Òmnium Cultural es traslladava a Lleida i es va decidir sumar esforços i fer un dos per un, confiant que això donaria una projecció nacional al Vallverdú i al Màrius Torres. Spoiler: no va ser així, van quedar totalment diluïts. El llibre de les mosques d’Emili Teixidor es va emportar tots els titulars, com correspon al Sant Jordi. Però ara no ve al cas. Aquell 19 de novembre sense festa els protagonistes havien de ser Lluís Quintana i Txema Martínez. El primer es va emportar el premi d’assaig per La paradoxa del majordom, una reflexió sobre l’esnobisme. El segon era el guanyador del premi de poesia per La nit sense alba, un llibre dur i sense concessions, especialment si es té en compte que l’autor tenia 27 anys. Havien de ser els protagonistes, però no ho van ser. La darrera entremaliadura de l’escriptor oponent, segons definició pròpia per marcar distàncies amb la literatura de Ponent, va ser morir just a temps perquè el seu fantasma planés pel solemne saló de plens de la Paeria, on es feia la lectura del veredicte del jurat. Guillem Viladot s’acomiadava del seu gran amic Josep Vallverdú fent-li una mica la guitza la seua nit. Algú va dir que tot era un pretext per ser portada el 20-N. Algú altre, que Viladot era el contrari d’un esnob: era l’últim dandi. Avui Viladot tornarà a fer tàndem amb Vallverdú. L’espectacle de Rosa Mesalles Estimat amic, rebuda la teva.. (De V a V: d’un temps d’una amistat) serà el pròleg del lliurament dels premis. I a la Seu Vella! L’admiració no és pel marc incomparable, sinó perquè va ser precisament a la Seu Vella on es va gestar el Vallverdú. Des de la Paeria es volia impulsar un premi de literatura infantil que portés el nom de l’autor de Rovelló. Vallverdú va ser taxatiu: “d’acord, però que sigui d’assaig, que és la forma més alta de literatura”. I fins avui.