Riu avall

Els teòrics de les conspiracions diuen que les coincidències no existeixen. No saben que l’1 de desembre de 1941, el dia que va néixer Jesús Moncada, el govern franquista va fer públics els seus plans de “fomento de la riqueza fluvial”, que recolliria la premsa escrita de l’endemà. Amb aquella prosa críptica, rococó i sinistra a parts iguals denunciaven que les energies naturals estaven inexplotades. “Ha sido inútil que hombres de ciencia revelen y denuncien la existencia de estas energías, porque el Estado español, por medio de sus Gobiernos, que eran artefactos de la política, solía inhibirse del severo deber de poner en práctica las iniciativas de la ciencia investigadora.” Espès com la boira que, previsiblement, ho cobria tot aquell dilluns. La broma plana. La cegallosa. Tranquils, que a partir d’ara canviaria tot. “En contrapartida y antítesis de semejante inercia, el nuevo Estado atiende al alumbramiento de esas fuentes de riqueza, en la medida de las posibilidades presentes”. Jesús Moncada tenia només unes hores de vida. Encara no sabia que tota aquella retòrica el definiria. Que condemnaria el món que tot just començava a conèixer. Que es començava a escriure Camí de sirga. Entre línies s’anticipava que el projecte d’aprofitament dels cabals fluvials serviria per produir electricitat i distribuir-la “con destino a los usos y consumos urbanos y agrícolas” i es faria “según un criterio de rigor científico preciso, pero también con la pauta de una política vertebrada de obras públicas aplicada a convertir en provecho nacional lo que durante años de inveterada pereza ha estado dormido y olvidado, cuando no desbordado torrencialmente como una plaga, sin provecho para nadie y hasta con maleficio para algunas comarcas”. Ahir, vuitanta-un anys després, els raiers de la Pobla de Segur i de Coll de Nargó van ser declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat. I no puc evitar el record de Jesús Moncada veient-ne passar riu avall quan el país es vertebrava en vertical, del Pirineu a l’Ebre, seguint aquests camins d’aigua perquè cap pantà no els deturava. I potser sí que són teories de la conspiració, però em sembla bonic que el reconeixement hagi coincidit amb l’aniversari impossible del mequinensà del somriure sorneguer.