Reixos i justícia social

De petita en vaig veure molt, de carbó. El meu pare era miner. Com ho havia estat el seu. I el padrí matern. I un oncle. Com ho seria el meu germà. Això té un punt èpic, gairebé exòtic. Però si agafes el ròtring perquè et quedin ben rectes les coordenades d’espai i temps la cosa canvia. Històricament, el meu poble ha viscut de les mines de lignit. Qui més qui menys, té un avantpassat que hi ha treballat. El carbó formava part de la nostra vida, potser per això els Reixos no en portaven. Tenien una altra manera de fer-te notar que no estaves entre els escollits.

Arribaven en carrosses, es passejaven pel poble i després cridaven un a un tots els xiquets i xiquetes per donar-los personalment els regals des de l’imponent escenari del Ball. Feia impressió sentir el teu nom i pujar aquella escala tan empinada amb el cor accelerat. Quan obries el paquet els escarafalls dels grans et feien intuir que tant era que no ho haguessis demanat o que no s’anunciés per televisió amb una cançoneta de les que recordaries pels segles dels segles, amén.

Era un regal de reis i t’agradava molt. Però una ombra t’enfosquia els pensaments. Si no havies fet res de mal fet, si havies tret bones notes, per què mai no t’ho encertaven? A casa t’explicaven que tenien tanta feina que no donaven l’abast.

Que hi ha molts nens al món i s’havien de repartir els joguets. Que els Scalextric i les bicicletes ocupaven massa espai a les carrosses per portar-ne molts. Però per què hi havia xiquets que eren la pell del dimoni i sortien carregats del Ball? Conclusió: Melcior, Gaspar i Baltasar no eren justos.

Tan màgics com vulguis, però sempre acontentaven els mateixos. L’any següent vaig fer la carta amb desgana. I els reis, que tot ho veuen i tot ho saben, van notar la meua apatia i aquell any que no esperava res em van deixar els regals al balcó, en comptes de fer-me anar al Ball a recollir-los.

I per molt que em costés de creure, entre les coses que no havia demanat n’hi havia una que desitjava més que res al món: el maquillatge de la Senyoreta Pepis. I compte: la versió fantasia, amb potets de purpurina i estrelles lluents. Vaig entendre que els Reixos no eren justos perquè el món no n’és. Fer-m’ho saber de ben petita és un bon regal de vida.