Els dies sense pausa

La introducció que fa Xavier Graset al seu llibre La pausa dels dies (La Campana) és un text bellíssim que justifica per ell mateix aquest dietari de vivències plaents. “Aquí hi trobareu el que podria ser el pas d’un any, però construït amb les capes de molts anys, des del 2010 fins ara mateix.” Un any fet amb pedaços de deu anys. Estació rere estació. La vida que passa, com a la cançó de Pata Negra. Però seguint el ritme de la natura. “El temps de cada cosa.” Aquesta “lliçó natural, que ens donen arbres i animals” i que “permet assaborir moments i arribar a l’arrel de les idees i del coneixement”. Amén. L’slow movement que reivindica el periodista escocès Carl Honoré, “que lluita contra el ritme de vida accelerat i defensa un viure més assossegat, més calmat”. Necessitem La pausa dels dies per no viure dies sense pausa. Aquella acumulació de temps a l’engròs en què s’han convertit les nostres vides absurdes. Graset obre el forn perquè ens arribi l’aroma de la magdalena. “Aquí trobareu terra, oliveres i avellanes, aquí hi trobareu cuina, carxofes i bacallà, escarola i fideus, aquí hi trobareu festes (...), hi trobareu allò que ens fa créixer, i com ha anat canviant tot plegat, i compto que, en certa mesura, també us hi trobareu vosaltres”. I s’obra el miracle. És una tarda de finals d’estiu i el meu pare porta raïm moscatell a casa. “Aquesta parra té més de 150 anys”, ens diu. I ens torna a explicar la història de com li va doldre veure que l’arrencaven als anys seixanta. “La va plantar el padrí”, li va explicar una dona que ja era vella quan jo era petita. Trista, contemplant el darrer lligam amb la seua infància remota. El meu pare es va oferir a plantar-la al nostre hort. “Vaig fer un clot ben fondo i la vaig regar bé”. El primer any no hi va haver cap moviment. Reconeix que, si aleshores hagués tingut tractor, potser l’hauria arrencat. Però no ho va fer. I encara mengem raïm d’una parra del segle XIX que reneix cada estiu per recordar-nos que el temps és etern, però nosaltres no. No pots assaborir amb indiferència aquella dolçor intensa. En cada gra de pell ferma, en cada llavor de les que ara no es troben als carrolls del supermercat, hi haurà per sempre els records d’aquella xiqueta que deu fer més de trenta anys que és morta.