Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

TRES VOLTES REBEL
  • ARES ESCRIBÀ I CRUELLS

La mà de l'avi

Actualitzada 11/01/2017 a les 12:47

S’esperava, impacient, a la cantonada, per veure’ns arribar. Encara mig adormida –o marejada del que era llavors un llarg viatge– saltava del cotxe per fer un petó a l’avi. Perquè jo tenia un avi i un padrí i per res del món se li podia dir avi al padrí o padrí a l’avi. Si era hivern, la visita a Vilanova i la Geltrú significava sortir de la boira. Hi arribàvem ben abrigats però de seguida anàvem traient roba. Ell, l’avi, duia, com a molt, la jaqueteta que la iaia havia insistit que es posés. Era un home ben plantat. Alt i fort. Havia fet lluita lliure i tenia mil aventures a la mar, però no se’n vantava. La pell, eternament bruna. Era impossible igualar-la, per anys que vaig passar comparant el meu braç amb el seu. A banda del color, la vida de mar li va deixar les cames arquejades a força de mantenir l’equilibri sobre la barca.

A l’escola, els costava de creure que jo, lleidatana, tenia un avi pescador. Per demostrar-ho, anàvem a recollir, com a botí, el que s’enganxava a les xarxes i podia lluir cavallets o estrelles de mar davant les boques obertes de les companyes de classe. Com m’agradaven aquelles passejades pel moll! Ell només deia: “anem, nena?” –amb permís de la nena titular, que sempre va ser la mare– i jo ja posava la meua maneta petita i tendra dins la seua, enorme i forta. “No trigueu, que haurem d’anar a dinar!” advertia la iaia. I apa, “avant va!”, que deia ell. A la vora de la mar, de les barques, se li il·luminava la cara. Saludava tothom i jo tenia la sensació que em passejava amb l’estrella del port, que si no deixava anar aquella mà tot era possible. Encara ara tinc present el seu tacte i la seguretat que em donava.

Quan venia a Lleida en tren, amb un mocador de farcell en el qual ens duia peix, només hi estava bé un parell de dies. Tenia una dependència de la mar, la necessitava a prop. Lleida i la boira l’apagaven. I el va apagar del tot un fred i emboirat mes de gener, el mateix mes que l’havia vist néixer. Ara, encara m’agrada anar a Vilanova, sense motiu o per fugir de la boira. A la cantonada, l’avi no hi és, ni la iaia ens espera al balcó. Però la seua mar segueix allà, reflectint el sol que hem enyorat aquests dies. Me la miro i sento el tacte de la mà de l’avi. Tot torna a ser possible.

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre