La veu dels silencis

Tenia 15 anys i l’esperança que la batussa duraria poc. Per això, abans que l’enviessin vés a saber on, va presentar-se voluntari. Com centenars de milers de persones, va fugir després cap a França i, allà, va anar a parar al Camp d’Argelers. Quan, en lloc de marxar més lluny, va decidir tornar a casa, la presó de Lleida li va barrar el pas. En sé poc més d’aquesta part del passat del padrí. Mantenia els records tancats amb pany i forrellat per gaudir de la vida millor que va aconseguir treballant, deixant-s’hi la pell i el llom. Era dur i tendre, irònic i seriós, baixet i d’alçada. No és un tòpic, en aquest cas, dir que era un home que va fer-se a si mateix.

Potser per això, quan va aconseguir ser el que volia, va aparcar passats pitjors. Em reca no haver-li fet, quan el tenia, les muntanyes de preguntes que li faria ara, tot i que sé que només n’hauria respost algunes, breument, abans de canviar de conversa. Li explicaria que he pensat en ell des d’on va lluitar per un futur lliure. Li diria que he trepitjat a Argelers la sorra amb la qual les mares cobrien els nadons perquè no morissin de fred, la mateixa sorra on es claven els para-sols. Li ensenyaria com la platja de l’exili, la fam i la mort és ara una planúria en calma, un mar d’aigües tranquil·les on l’únic testimoni del patiment és un monòlit que recorda “totes les persones que, compromeses amb la llibertat i la democràcia, es van haver d’exiliar a conseqüència de la Guerra Civil”. Ell m’escoltaria sense badar boca perquè la seua és la generació dels silencis. Uns, obligats per la mort. Altres, com els del padrí, escollits per tirar endavant. Pensant potser que només així, callant, aconseguirien ser feliços malgrat tot.

El passat segueix enterrat a la sorra d’Argelers però el present, que ve de la guerra de Síria o de la misèria de països africans, sura a la mateixa mar Mediterrània on moren milers de refugiats mentre Europa s’ho mira. Les bones intencions han quedat en res per manca de voluntat política. L’estat espanyol només ha atès un 5% dels 8.000 refugiats que s’havia compromès a acollir. Un país que ha viscut l’exili en pròpia pell ha d’evitar que la història es repeteixi. Trenquem els silencis, donem-los veu o el futur ens demanarà explicacions.