Acompanyar el sentiment

Una víctima no vol ser protagonista, ho és per obligació i per desgràcia. Una víctima mereix respecte, solidaritat i silenci. Ningú tria voluntàriament ser víctima ni busca protagonitzar un homenatge perquè, en aquesta societat, homenatgem els morts però els prestem poca atenció quan són vius.

Ara que ha fet un any dels atemptats de Barcelona i Cambrils, tothom s’ha recordat de les víctimes, tant de les que, malauradament, van morir, com de les que sobreviuen com poden però que també són víctimes. Elles havien de ser les absolutes protagonistes dels actes.

La resta, pregonaven, estarien en un discret segon pla. Realment creuen que ha estat així? Quan hi ha tant patiment acumulat, no haurien de valdre els protocols: qui vulgui ser-hi que hi sigui sense fotos ni imatges a canvi, que són, al cap i a la fi, una manera de retribuir l’assistència. És oportú o, diré més, és humà aprofitar la pena aliena per escenificar el que sigui? Els reis ja tenen els seus moments d’exhibir-se, aquest no era el seu. Els polítics ja tenen els seus moments de lluir-se, aquest no n’havia de ser un. Les entitats ja tenen els seus moments de reivindicar, aquest no tocava. Hi ha una expressió de la qual fujo quan algú ha patit una pèrdua: t’acompanyo en el sentiment. Bàsicament, perquè l’hem convertit en una convenció i no es diu mai amb la sinceritat que mereix la situació.

No obstant això, ben analitzada, és l’expressió que millor descriu l’única cosa que podem fer amb les víctimes: acompanyar-les, acompanyar el seu sentiment. Sense escarafalls. Sona molt bonic dir que el seu dolor és el nostre, però això ni és ni serà mai cert.

El dolor i la pena són sempre personals i intransferibles. I, com a col·lectiu, no sabem conviure amb aquests sentiments perquè ens incomoden. Hem homenatjat les víctimes un dia i potser ho seguirem fent cada 17 d’agost. Però la resta de dies amb les seues respectives nits qui se’n recorda? Han rebut i reben el suport necessari? Se les ha escoltades?

Molt em penso que no. I som els qui, afortunadament, podem passar pàgina, els qui estem obligats a exigir als nostres responsables que mai oblidin el deute que, com a societat, tenim amb les víctimes. Perquè el buit immens d’una pèrdua o el malson del terrorisme viscut de prop no se superen amb soledat.