El deure d'estimar

Un nadó de dos mesos està ingressat a l’UCI. Té hematomes al cap i al braç i cinc costelles trencades. Tot un drama que pren dimensions de tragèdia si tenim en compte que les lesions són obra del seu propi pare. De la persona que hauria de protegir-lo i estimar-lo. D’algú que ha contribuït a dur-lo al món i, ja d’entrada, ha destrossat el seu brevíssim temps de vida. Aquesta criatura ha descobert abans el dolor que l’alegria. La natura regala el títol de pare a qualsevol que demostra la capacitat física de fecundar però ser-ho no pot limitar-se a un acte biològic. Un pare té el plaer i, a la vegada, el deure inherent d’encaminar un ésser humà i cobrir les seues necessitats. L’amor n’és una. Algú que apallissa sense miraments el seu fill de dos mesos, de debò mereix que li diguem pare? Quants mecanismes han fallat quan una criatura acaba ingressada a l’UCI per maltractaments repetits mentre el seu agressor està en llibertat provisional? Perquè, com a societat, tenim també la responsabilitat de protegir els menors, si cal, dels seus progenitors.

La mare assegura que no ha vist mai maltractaments, tot i que sembla que s’haurien produït en més d’una ocasió, i que l’home estava estressat perquè la criatura no parava de plorar. Ningú diu que criar fills sigui fàcil, tot el contrari, però una persona que fa mal intencionadament a un nadó no té perdó ni explicació ni justificació. I si, a sobre, és el seu fill, imaginin què seria capaç de fer-li a un altre! Ja en tinc prou de barbaritats i de lleis que no responen a la gravetat dels fets. Ja en tinc prou de maldats i de ferides que van més enllà del físic. Ja en tinc prou de violència i de maltractaments, d’amors que maten i de persones que no saben estimar.

Estic esgarrifada i enrabiada. Consternada i indignada. El món ha avançat prou com perquè qui no vulgui tenir fills pugui evitar-ho. Educació i càstigs proporcionals, justícia justa i controls dotats de recursos, consciència i solidaritat, això és el que ens cal. Violents i irresponsables, absteniu-vos de procrear, no espatlleu més vides ni desvirtueu una figura que molts enyoren i tants altres, entre els quals em compto, tenim la fortuna de gaudir. La sort és que, abraçada al meu pare, el món sempre sembla molt millor.