La gran farsa

En diuen judici i és un circ. És l’escenificació lamentable del poder d’un estat que ven democràcia sabent que està en fallida. Representants legítims d’un país asseguts enmig d’una sala rància esperant que els ataquin els lleons. Persones honorables mantenint la dignitat mentre se les tracta de delinqüents. Famílies amb problemes per accedir a la sala perquè “el aforo está completo”. Silenci, es jutja. Tot un estat manipula, tergiversa i estira com un xiclet les lleis i els drets a la seua conveniència. Tot plegat, una ridícula conxorxa entre policies, polítics, jutges i fiscals amb un sol objectiu: decapitar el moviment sobiranista infligint el màxim de dolor. Peticions de pena desorbitades per a gent de pau. A galeres. Les defenses, lluitant contra els elements, sense tenir accés a tota la documentació ni a les instruccions de jutjats catalans relacionades amb el 20 de setembre i l’1 d’octubre. La Fiscalia, farcida de papers, de tuits manipulats i d’imatges escapçades al seu gust i conveniència. L’acusació particular de Vox, amb hores, setmanes i mesos de propaganda electoral gratuïta abans que sigui legal l’inici de campanya. I tramant, entre bastidors, que acabi el judici abans de les eleccions municipals, sigui com sigui. Separació de poders.

Tota una trama orquestrada i musicada per generar catalanofòbia, que ja és impossible de revertir. Una recerca de vots al preu que calgui, una patada endavant contra qui sigui. I sí, tot públic i sense crucifix a la sala que, curiosament, ha de ser restaurat ara quan està al Suprem des dels anys 40. Un truc més per polir l’escenografia d’una mala obra de teatre de final anunciat. Una representació amb senyal institucional perquè es perdin tots els detalls. Especialment, els observadors internacionals. Una farsa. Ens jutgen a totes i a tots. Als que vam votar sí, als que van votar no i als que van exercir el seu dret de no votar.

Jutgen les nostres llibertats, les dels nostres avis, les dels nostres pares, les dels nostres fills i les dels nostres néts. Ja no ens volen callats i resignats. Ens prefereixen apallissats i humiliats. No són presos polítics, diuen. Ho són. “Però, enmig de l’enfonsament, no vam cedir. No podíem deixar-nos vèncer per l’adversitat”, Mercè Rodoreda.