SEGRE
Òscar Mirón

El fotoperiodista de SEGRE Òscar Mirón mor en un accident de trànsit

Creat:

Actualitzat:

Amb llàgrimes també s’escriuen diaris i, malauradament, els grans companys de SEGRE ho han demostrat massa vegades. Ho advertia en un tuit l’apreciat José Carlos Monge: “Quan demà llegiu SEGRE, en obrir les pàgines, us cauran les llàgrimes amb què avui estem fent el diari.” Glaçats, hem dit adéu a un fotoperiodista de 43 anys.

Pitjor, ens ha deixat l’Òscar Mirón així, d’un moment a l’altre. Sense temps de reaccionar, el món ha seguit rodant i una redacció farcida de bones persones ha fet el cor fort per omplir planes. L’Òscar era d’aquella gent que escolta de veritat, de la que mira fixament i respecta. Amb opinions clares, això sí, perquè li ha tocat defensar uns drets que s’ha guanyat amb amor. En aquella cabina dels Germans Marx on ens acumulàvem en Joan Miras, els fotògrafs i servidora, només calia fer un renec per algun contratemps informàtic que l’Òscar ja es girava per si tenia la solució. I si no la tenia, la trobava. Era amant i curiós de la tecnologia com de la fotografia, una passió convertida en feina. Encara el veig tornar rebufant de fer ronda d’actes arrossegant aquella bossa que semblava pesar tones al final del dia. I, per cansat i fastiguejat que estigués, no deixava una rialla sense retorn. Tranquil·lament, sí, no era home de fer soroll si no era estrictament necessari. I així, discret tot i que se’l veia d’una hora lluny, es movia hàbil per conferències, partits o espectacles a la recerca de la imatge encomanada. Entremig, reflexos de focs d’artifici, cels rogencs, llamps atrapats, postes de sol idíl·liques...

Tirar endavant després d’una tragèdia no és fàcil però és necessari. Haurem de fer-ho, això sí, fixant-nos en qui tenim al voltant. Donem per fetes les presències sense valorar-les i sense comptar com les enyorarem si algun dia són absències. I la teua, Òscar, es notarà. Sé que ja es nota. Et recordarem sempre els teus companys i, encara més, molt més, la teua família. Nil, Anna, Clàudia, éreu i sou el seu orgull i les seues alegries. Se li il·luminava la cara parlant de vosaltres. Tant de bo la teua lluita prengui sentit amb els qui tant estimaves. Tant de bo toquessis ara, Òscar, alguna de les estrelles que has retratat. Tant de bo aquest diari no hagi de fer-se mai més amb llàgrimes.

tracking