SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Enyoro Segre Ràdio. Me n’ha fet adonar el gran amic Jordi Guardiola il·lustrant en un fil de Twitter la història de l’emissora en motiu dels 25 anys de la inauguració. Segre Ràdio va néixer l’11 de setembre del 1994 i va ser, prop de 16 anys, el so de casa. No només el so: per a alguns de nosaltres era pràcticament casa. L’estiu del 1995, quan la criatura no tenia ni un any, vaig començar-hi pràctiques. Només arribar als estudis del carrer Vallcalent, morta de vergonya com ara quan entro de nou en un lloc, van presentar-me els companys. Poc m’imaginava que, alguns, més que companys serien amics i, més que amics, es convertirien en família. Aquell estiu feia reportatges frescos –tòpic odiós– dels que s’encomanen als becaris. Només recordo el que em va dur a una agència matrimonial. Perquè m’entenguin els mil·lènials, un Tinder amb intermediari i mirant-se als ulls. Aquell estiu, vaig quedar enganxada a la ràdio i a la comunicació local. De manera que, arribat el setembre, les pràctiques van passar a ser de cap de setmana per fer-les compatibles amb les classes. Imagino que resultava dur però, amb el temps, els diré que són els caps de setmana treballant més divertits de la meua vida. Invertíem hores i hores a la feina però rèiem tantíssim… La imatge és: Josep Maria Soro, Jordi Borda i jo a l’estudi amb Jordi Guardiola al control. Sempre hi havia alguna notícia o alguna paraula que ens feia esclatar. I, clar, les gravacions dels butlletins s’allargaven i les rialles seguien fent un vermut tardà o un beure de vespre. Suposo que passa amb tots els principis, però aquell, el meu, m’ha marcat sempre. Després arribaria el trasllat al carrer del Riu i més grans companys i noves aventures seguint l’actualitat local i d’arreu: la mort de Lady Di, l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, aquell noi penjat del campanar de la Seu Vella reclamant més ajudes al Tercer Món, la marató de recollida de joguines o la cavalcada de Reis que vam aturar amb l’enyorada Susanna Nieto perquè fumejava el Ford Fiesta que feia d’unitat mòbil. Vam fer de tot perquè no coneixíem límits. I és això el que enyoro. L’atreviment de no posar barreres a la imaginació. El desvergonyiment de creure’ns capaços de tot perquè, si no ho érem, encara no ho sabíem.

tracking