Per molts anys, ja tocava!

M’hi he fet gran, al Grup Segre. Hi he crescut professionalment però, inevitablement, també personalment. No només ha estat la meua principal escola de comunicació, el lloc i la gent amb què he adquirit criteri periodístic, també hi he fet alguns dels meus millors amics i, vaja, que a SEGRE vaig conèixer el meu soci vital. En part, perquè la nostra és una professió endogàmica per nassos: ens pren tant temps que la fem vida. Per això, que, per fi, arribi un Premi Nacional de Comunicació és de justícia. Perquè, en aquesta casa, es busca fer i es fa periodisme de qualitat. Aquí el sostre és el cel. No pretenem complir, volem saber-ho tot i explicar-ho de la millor manera.

De vegades, portant al límit aquesta voluntat. Mai n’hi ha prou, ja em poden creure, que sé de què parlo. No ens serveix com a excusa això de ser mitjans de proximitat i no de cobertura nacional. Volem ser grans dins la nostra petitesa perquè qui ens mira o ens llegeix mereix que ens hi esforcem.

A SEGRE, com a totes les llars, he vist tremolar les parets de nervis i bronques però també de riallades. Malauradament, hem vessat llàgrimes junts perquè hem perdut companyes i companys pel camí i perquè hem compartit moments delicats. I així, fent equilibris sobre els extrems, és com es coneixen les persones. Per aquest motiu els puc assegurar que, darrere les hores de Lleida TV, les planes del diari i els enllaços del web hi ha gent amb vocació de servir, amb ganes de millorar, amb esperit crític, gent que mereix aquest i molts premis. Felicito de cor les companyes i companys que veuen com se’ls fa de nit a la redacció i els que, imprimint, imprimint, se’ls fa de dia. Enhorabona per tantes vegades de girar cua camí de casa i arrencar a córrer càmera en mà rere alguna emergència, per les primícies aixecades del no-res a cop de tossuderia i per la paciència de repassar, traduir, maquetar, corregir i tornar-hi les vegades que calgui per tal de treure cada dia l’entrellat de l’actualitat.

Gràcies per deixar-me un racó per opinar i un espai per volar. Sí, només és un premi, però fa de bon pair un reconeixement entremig de la indigestió que provoquen algunes crítiques. Moltes vegades hem pensat i pensarem que no, però, malgrat tot, això que fem val la pena.