No ve d'un pam!

L’alt, el ros i el de la barba. Tres, eren tres els components de La Trinca, que sonava en vinils a casa i en cassets al cotxe amenitzant viatges i posant a prova les veus i la capacitat de memoritzar lletres de la família. Amb ells, vam descobrir que “l’home ve de la patata” desmentint la teoria de l’evolució que diu “que venim dels micos, quina aberració!”, i vam viure esparverats “La guerra de l’enciam” mentre els petits preguntàvem a què venia aquell “Entrez, entrez à la Comunité. Veureu, veureu que bé que ho passareu!” D’alguna forma, van introduir-nos a l’actualitat amb crítica social passada pel sedàs de l’humor. No hi ha revetlla sense el crit “Alegria, és festa major” i molts encara busquen les vaques que “pasturen i ensenyen el cul” a “Mollerussa, mon amour”.

Eren enginyosos i tenien èxit. Es van mantenir al cim amb programes transgressors i, segurament, es van cansar a temps de ser els bufons del regne. La tele els va captivar o potser a la inversa. L’alt i el ros, de sobte, tenien nom: Toni Cruz i Josep Maria Mainat, empresaris audiovisuals impulsors de grans produccions. El de la barba es va perdre pel camí i aquesta és la primera xafarderia que ens va interessar dels “trincos” perquè, fins llavors, poca cosa ens preguntàvem de la seua vida. Ara, però, Josep Maria Mainat protagonitza un xou digne del millor –o del pitjor– reality. Hi ha carnassa per afartar i una trama que costa seguir. De fet, si fos un guió el tombaríem per poc creïble. Denúncia per intent d’assassinat, coaccions, detectius, insulina, hormones del creixement, una esposa alemanya, un escort llatí, una astròloga russa que és parella de l’escort que és, alhora, amant de l’esposa... tots entrant i sortint de can Mainat entre micròfons, crits i perruques. I ell, desaparegut publicant piulades que ironitzen sobre el vodevil.

No em negaran que té conya que, quan denuncia que han provat de matar-lo, es declari fan del tema de l’última pel·lícula de James Bond “No time to die”. Confesso que m’he perdut i estic tan desconcertada com la noblesa francesa que preguntava al Baró de Bidet: “Qu’est-ce que c’est ce merder?” Ara que, veient cap a on tira la cosa, la resposta la torna a tenir La Trinca: “No ve d’un pam, no ve d’un pam! Dubi dubi dubi du.”