Roda el món...

On eren fa un any? Per increïble que sembli, dotze mesos enrere voltàvem a cara descoberta. El mòbil guarda imatges de quan ens crèiem invencibles: acabant el 2019 amb una rialla posada i el Golden Gate de fons, rebent el 2020 il·luminats pels focs artificials a l’embarcador de San Francisco, assaborint el nou any de ruta pels casinos de Las Vegas i vivint la primera i única experiència a la ruleta després d’empassar-nos un tutorial sobre el funcionament d’una roda de la fortuna que només havíem vist al cinema. El joc ens va ser tan favorable com va poder amb les poques existències que hi vam dedicar però ens les prometíem ben felices.

Ni per un moment vam sospitar que aquella seria l’última escapada en molt de temps. Si viatjar era un luxe, ara és una quimera. Sempre he dit que, si em toqués la loteria, compraria temps per recórrer el món aprenent cada llengua que es creués pel camí, sucant pa a totes les salses i impregnant-me de cultures llunyanes i pròximes. Rodar és una experiència transformadora, un dels grans plaers de la vida, heretat de les vacances d’infantesa, quan arrossegàvem una caravana i dormíem al cotxe. Ara m’enganxo embadalida a qualsevol programa que em transporti a l’aventura sense perills de contagi ni una PCR negativa a la maleta.

Em ve de gust ser a tot arreu, retratar tots els paisatges, visitar tots els monuments, tastar tots els menjars… i reviso amb entusiasme la llista dels racons de país que tinc pendents per marcar-me objectius propers amb ganes de gaudir-los com es mereixen.

Que sí, que tenim la mobilitat restringida, però la imaginació, no, i el cap em viatja sense frens. Ara mateix, en tindria prou de recuperar llibertats i no patir constantment per la salut dels qui m’estimo. Ni tan sols em cal aquella loteria que sé que mai em tocarà perquè no crec en l’atzar ni en les supersticions. No obstant això, mantinc a la cartera la fitxa d’un dòlar d’un casino de Las Vegas. Almenys m’ha dut la sort de somiar sense moure’m del sofà.

Segurament, com va escriure Miquel Martí i Pol, el poeta que mai em falla, “més enllà de neguits i entusiasmes, potser el guany dels viatges és l’espai que hi descobrim de nosaltres mateixos, i que tal volta hauria restat fosc sense la llum d’aquelles noves rutes”.