La bella vellesa

No em preguntin quin any era però en devia tenir menys de 10 quan ens vam apuntar amb la iaia a una sortida ciclista de Seròs a Utxesa. Ella, ferrenya, ha estat sempre una amant dels pedals i, encara ara, se li’n van els ulls quan veu una bicicleta.

Aquella jornada, que prometia ser divertida i inofensiva, la vaig acabar amb un peu inflat i plena de rascades arran d’una pinya monumental. Les ferides, però, han quedat en el record com detalls insignificants perquè Rosita i Ares vam culminar la jornada amb medalles penjades al coll: servidora per maldestra i la iaia per ser la participant més madura.

Contentes les dues, ens van retratar amb el guardó mentre em menjava un Colajet que va apaivagar els plors de la caiguda. Encara riem de tant en tant a casa dels “mèrits” que ens van comportar un premi.

Ara, pensant-hi, estic d’acord que la meua falta d’habilitat no era motiu de reconeixement però l’atreviment de Rosita, que mai ha conegut barreres, els mereix tots. Fa uns dies, l’Ajuntament de Seròs i l’Associació de Jubilats han lliurat una placa als majors de 90 anys.

Són 29 persones –22 dones i 7 homes– que han rebut una visita per homenatjar la seua trajectòria humana. Aquests detalls són els que diferencien les ciutats dels pobles, on el tracte directe és inherent a la convivència, on l’anonimat no existeix ni falta que fa, tot i que de vegades es desitja.

La petita de ca Metralla estava nerviosa i agraïda, com nosaltres que vam acompanyar-la i vam aprofitar per dinar junts, ara que les vacunes permeten certs acostaments, seguint l’infal·lible mètode d’Oques Grasses: “Celebrarem que sempre ho celebrem.” I tant! No obstant això, la iaia defensa que no cal exhibir la vellesa, que el que s’ha de lluir és la joventut. Avui escric aquí, perquè consti, el que ja li he dit: que no té raó.

És un privilegi tenir a prop algú que ha estat capaç de gaudir fins i tot en moments difícils, que recorda amb un somriure les equivocacions, que creu fermament que treballar és bonic i que, sobretot, estima i treu suc als instants. La teua vellesa és bella, iaia, i és un orgull lluir-la.

Ara que he fet anys, declaro solemnement que vull ser vella, molt vella. I tan bella com tu i com la família perfectament imperfecta que compartim.