SEGRE

Creat:

Actualitzat:

En vam fer de grosses i de petites i de totes –també de les que no es poden explicar– vam aprendre gaudint amb les ganes de qui descobreix la presumpta llibertat de la majoria d’edat. La Vila Universitària de la UAB era una finestra amb vistes a un futur independent. O això semblava. Les primeres decisions personals, les grans amistats i els enamoraments tan intensos com passatgers.

Soc de la primera promoció que va ocupar els pisets del campus. Els havien estrenat aquell estiu històric, segons ens van dir, els membres dels cossos de seguretat durant els Jocs Olímpics de Barcelona’92.

La tardor següent, hi vam arribar amb caixes i maletes plenes de pors i d’il·lusions per repartir-nos per un formiguer d’apartaments marcats amb lletres i números. Compartir era imprescindible i per a moltes i molts va ser un regal. La compra al supermercat, les trobades al bar, converses en tots els idiomes i un llenguatge universal: festa cada dijous. Aquell entorn controlat era l’extensió de la vida universitària fora de classe. A estones, ben boig, i tant. Era el que tocava. En vam sortir deixant un rastre de blu-tack a les parets que taparien les fotos i els pòsters dels qui vindrien darrere. Aquests dies he vist la Vila com mai. Macrobotelló, agressions, assalts.

Afirmen que no eren estudiants la majoria de les 8.000 persones que s’hi van aplegar en una festa il·legal. I deu ser cert però, de fet, tant se val. Bàsicament, perquè, en lloc de criminalitzar, convé saber què els passa als joves per fer el que fan. Si hi pensen, el problema és vell. Cada generació creu que la seua joventut va ser millor que la següent. Més responsable, més reivindicativa, més ambiciosa o més formal. 

I oblidem ràpid la ràbia que fa sentir-ho. Amb els anys, ens posicionem a la banda contrària i critiquem com ens van fer a nosaltres. Zero empatia. M’atreveixo a proposar que baixem del pedestal i mirem els ulls dels i les joves. Que preguntem i escoltem. A partir d’aquí, treballem junts per donar oportunitats a qui les mereix i per comprendre que l’horitzó d’una llarga vida precària ens perjudica col·lectivament. L’injust menyspreu el recull fins i tot el refranyer: gent jove, pa tou. Si entenem tou com a modelable, hauríem de començar a trobar models.

tracking