Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

TRIBUNA
  • Josep E. Esquerda i Colell

El Nobel de Fisiologia i Medicina 2016

27/10/2016 a les 05:54
El Nobel de Fisiologia i Medicina 2016

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© El Nobel de Fisiologia i Medicina 2016

Després d’haver corregit el que va estar a punt d’esdevenir un error monumental –la concessió del Premi Nobel de Fisiologia i Medicina 2016 a Paolo Macchiarini–, la Nobel Foundation ha reconduït el tema de forma molt encertada atorgant el premi enguany a Yoshinori Ohsumi. Ha estat en reconeixement de l’essencial contribució d’aquest científic al desxiframent molecular del fenomen de l’autofàgia.

No es pot entendre aquest concepte sense retrotraure’ns al científic belga Christian de Duve, que també va rebre el Premi Nobel de Medicina l’any 1974. El guardó va premiar el descobriment d’un petit orgànul present a pràcticament totes les cèl·lules de l’organisme que De Duve va anomenar lisosoma. Es tracta d’una petita bossa membranosa, d’unes poques dècimes de micròmetre (un micròmetre es un mil·límetre dividit en mil parts) que conté, atrapats en el seu interior, un grapat d’enzims proteolítics (proteïnes que destrueixen altres proteïnes). Aquesta acció tan aparentment perillosa està altament controlada, normalment, però si la membrana es trenca, les conseqüències són catastròfiques: es produeix una destrucció lítica i mortal de la cèl·lula. D’altra banda, si aquest efecte destructiu es produeix de forma confinada i controlada, pot servir per eliminar microorganismes patògens, actuant, doncs, com un element dels sistemes de defensa contra la malaltia. En condicions normals, els lisosomes també participen en el reciclatge normal dels components moleculars de la cèl·lula, com proteïnes, lípids i carbohidrats complexos que són degradats en aquestes partícules. Això quedà ben aviat de manifest al descobrir-se les anomenades malalties lisosomals. Són malalties rares en les quals, per la manca d’un component lisosomal determinat, el lisosoma és incompetent per degradar un grup de molècules específic: aleshores, aquestes molècules, per manca de degradació, s’acumulen de forma exagerada dins de les cèl·lules i alteren el seu funcionament normal. Per això aquestes malalties també s’anomenen tesaurismosis o malalties de dipòsit, perquè la cèl·lula atresora o emmagatzema grans quantitats de material anòmal. Hi ha una varietat molt àmplia d’aquests trastorns, alguns molt greus, que afecten òrgans com el cor, el fetge o el cervell dels infants que els pateixen. El descobriment dels lisosomes va posar de manifest l’origen d’aquestes malalties i les bases del seu tractament, que, en molts casos, malauradament, encara no està ben resolt.

També l’anàlisi del funcionament dels lisosomes mostrà que aquests també podien incorporar en el seu interior altres orgànuls cel·lulars, com mitocondris o reticle endoplàsmic, per tal de ser destruïts. En aquest procés, la cèl·lula utilitza els lisosomes per menjar-se parts d’ella mateixa. De Duve també va posar nom a aquest procés: autofàgia. Mitjançant aquest procés, molts components cel·lulars es degraden i els seus elements moleculars són utilitzats per reciclar-ne de nous. Uns anys més tard, aquests fenòmens recentment descoberts en l’àmbit bàsicament descriptiu són analitzats sota una nova perspectiva més pròpia dels nostres temps: la biologia molecular i la genètica. Amb aquesta aproximació al tema, Yoshinori Ohsumi, utilitzant un organisme model més simple, com és el llevat, descobreix que l’autofàgia és un fenomen regulat per determinats gens (família atg) que generen proteïnes que, al seu torn, formant complexos adients, executen l’autofàgia. Ben aviat es van descobrir els homòlegs d’aquests gens/proteïnes en els mamífers, incloent-hi els humans (per exemple, LC3). Això ha donat una nova i amplíssima perspectiva a l’autofàgia i una explosió de nous coneixements. S’ha anat veient com l’autofàgia és un fenomen molt important per al funcionament normal de la cèl·lula i que la seva desregulació està present en una gran diversitat de malalties, com el càncer, la diabetis, la neurodegeneració i moltes d’altres. També s’ha comprovat la importància de l’autofàgia en fenòmens d’adaptació a situacions de privació d’aliments i en el procés d’envelliment. Les molècules reguladores de l’autofàgia poden ser dianes per l’acció de nous fàrmacs amb una potencial aplicació en una extensa varietat de malalties. Això fa que, en la recerca biomèdica actual, l’autofàgia ocupi un lloc ubic i prominent. Tanmateix, els grups de recerca biomèdica a la UdL també han aportat el seu gra de sorra en aquest sentit. Qui vulgui conèixer el detall d’aquesta recerca, pot anar a la base de dades PubMed (https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed) i escriure en el seu cercador “Autophagy Universitat de Lleida”. A data d’avui, li seran retornades nou referències de treballs originals de recerca amb projecció internacional.

Finalment, m’agradaria contraposar l’estil del treball científic inherent a la trajectòria científica de Christian de Duve i de Yoshinori Ohsumi, fonamentat en la recerca del coneixement, amb l’espectacularitat mediàtica d’un treball que després ha resultat ser fraudulent i amb costos de vides humanes, per part de Paolo Macchiarini. Deixant a banda els aspectes ètics, que han d’estar sempre presents de base, un premi de caràcter científic com el Nobel, al meu parer, no hauria de prioritzar la filigrana tècnica, tal vegada útil però amb una escassa aportació de nou coneixement fonamental. Tal com es pot observar en mil exemples de la història de la ciència, quan es produeix un salt qualitatiu en el coneixement, malgrat que no se’n copsi el profit immediat, de ben segur que, tard o d’hora, aquest contribuirà de forma decisiva a resoldre algun problema de la humanitat. També un toc d’atenció al finançament dels grans consorcis de recerca i a l’anomenat capitalisme acadèmic, que tendeix a injectar en la gestió universitària criteris de negoci i competitivitat, fent prevaler la visibilitat respecte del valor acadèmic tradicional. El fitxatges estrella, amb quantitats exorbitants de diners en el seus grups, han resultat algunes vegades en un autèntic desencert. Catalunya, incloent-hi el cas de Paolo Macchiarini –que va estar contractat uns anys per l’Hospital Clínic de Barcelona–, no és aliena a aquesta política que ha deixat de banda l’ajut a grups de recerca de dimensions reduïdes que realitzen un treball honest, valuós i de projecció internacional. En aquest sentit, estic molt d’acord amb la reflexió que ha publicat recentment a Nature Olof Hallonsten, un sociòleg de la ciència de la universitat sueca de Lund, en el qual crida l’atenció sobre les nefastes conseqüències del que ell anomena “capitalisme acadèmic”.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre