Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

TRIBUNA
  • MATÍAS LÓPEZ LÓPEZ
Catedràtic de Filologia Llatina. Universitat de Lleida

Últims al·legats de la filosofia contra el Referèndum / 1

Actualitzada 25/07/2017 a les 13:16
Últims al·legats de la filosofia contra el Referèndum (1)

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Últims al·legats de la filosofia contra el Referèndum (1)

SEGRE

0) La ira que va produir l’afer de l’Estatut no és cap altra cosa que això: ira en estat pur, un cas d’ira no resolta. La ira, sobretot quan el seu recorregut ha estat llarg, ha de ser anihilada. La ira ha empès famílies i Estats a la destrucció. És immoral fer política amb la moneda de canvi de la ira.

1) ¿Tot el mal prové de l’Estatut? Fem-ne un de nou, un Estatut que integri millor que mai els dos extrems de la polaritat.

2) El president Puigdemont va dir a la ràdio, textualment, això: “Ningú posa en dubte el Referèndum”. Es tracta d’un símptoma alarmant: es produeix aquí un fenomen que anomeno apropiació de la democràcia en nom d’una posició dominant o que es pretén dominant. Jo poso en dubte el Referèndum, i diré encara més: no n’hi ha d’haver.

3) No hi ha d’haver Referèndum sinó civilitat i civilització: un cop fet el recompte del dia fatal, tan fals i irreal seria per als independentistes el triomf dels no independentistes com per als no independentistes ho seria el triomf dels independentistes. ¿Podeu imaginar un dia més funest? No és bo el pa que s’hi dóna.

4) No hem de dir “els catalans” o bé “els independentistes”: hi torna a haver apropiació de la democràcia. No és saludable un sentiment català unívoc o hegemònic. Hi ha graus i intensitats fluctuants en la sensibilitat independentista (de manera principal, en la capacitat d’anar a totes i de comprometre’s sense reserves amb la realitat final d’una secessió efectiva, és a dir, sense retorn i sense cap opció a preservar cap mena de privilegi derivat del càlcul de voler gaudir de “lo mejor de ambos mundos”).

5) El Sr. Joan Tardà fa un ús apropiatiu del pronom de la primera persona del plural quan, al Congrés, diu “nosaltres no tenim por de les amenaces que ens fan”, “nosaltres exercirem la resistència pacífica”, “Catalunya i el Regne d’Espanya se separen perquè nosaltres no ens resignem a un futur sense esperança”. És apropiació. És usurpació. És un llenguatge buit. És, bàsicament, superstició religiosa; és mística i prou. Jo sóc català i no pertanyo al seu “nosaltres”, Sr. Tardà.

6) La nova versió de la Dreta Econòmica –i Convergent– s’anomena Partit Democràtic Català. Hi podem observar l’ús apropiatiu de l’adjectiu o, dit altrament, s’hi dóna l’adjectiu qualificatiu de modalitat apropiativa. Per dissort, hem après a garrotades que la convergència democràtica era poc més que convergència d’interessos econòmics; els interessats (curiosa coincidència) practiquen l’equiparació –per apropiació, i en més d’un sentit– de democràcia i modus operandi.

7) La ciutadania és una causa oberta que no s’exhaureix en les sigles de cap força política. La democràcia rau en l’existència de partits polítics, però la veu del “no a la independència” crida molt més fort que no ho fan els partits que hi són contraris i lluita contra una unanimitat falsament instal·lada i induïda per la Política Oficial.

8) El Referèndum que amb tanta insistència es demana no és, ni de bon tros, l’exercici democràtic que sembla ser. El dèficit de política noble i veritable, tant a Catalunya com a Espanya, ha dut a l’extrem que el Moviment Independentista ha maldat per expropiar el mecanisme democràtic, per segrestar-lo, per fer-ne apropiació i per lliurar-lo a la legitimació demagògica d’un prejudici, d’un apriorisme i d’una idea preconcebuda –i falsa– de la democràcia.

9) Sento vergonya i indignació davant el fet que la Política Oficial Espanyola, per culpa de les seves grandíssimes mancances, no m’expliqui bé –en termes generals– el món que vull. Efectivament: ¿on és –políticament– i què fa –políticament– Espanya? ¡La trobo molt a faltar!

10) Sento vergonya i indignació quan el Sr. Joan Tardà m’explica amb sofismes un món que mai compraria ni vull. ¿Per què? Perquè no hi ha cosa pitjor que l’argumentació amb aparença de veritat però deliberadament manipuladora.

11) No es tracta de negar la possibilitat, en abstracte, del Referèndum, del que es tracta és de veure que el Referèndum –com a sortida– és el símptoma més evident d’un fracàs inassumible de la dialèctica política.

12) La idea de convocar i celebrar un Referèndum ha de ser abandonada perquè de la seva retirada depèn, com a condició sine qua non, la rehabilitació de la política que cal fer.

13) ¿Voleu saber què és l’únic que està en joc en la impossible Operació Referèndum? Jo us ho diré: la vanitat i la por al ridícul de polítics professionals i entitats radicalitzades i fanàtiques.

14) La negociació no consisteix ni a autoritzar ni a imposar [unilateralment] el Referèndum, sinó a desactivar –com es desactiva una bomba– l’absència de política o una política pervertida (és a dir, capgirada), un estat d’ànim cec i una racionalitat reduïda a sentiments adulterats amb astúcia.

15) El Referèndum escenificaria la fractura social dels catalans: ¿cal, per ira i per la política especulativa que se n’ha derivat, presenciar aquest espectacle? ¿No fóra millor tendir a una política d’entesa i de concòrdia (en primeríssim lloc, entre els catalans)?

16) La independència (espero que per sempre hipotètica) de Catalunya seria, en el trist supòsit de la seva consecució, l’equivalent més proper a la tragèdia d’una discòrdia civil, i discòrdia civil significaria exactament això: cors de catalans trencats pels mateixos catalans.

17) La qüestió no hauria de ser qui guanya una jugada –o partida– mortal de pòquer (¿cal aquesta morbositat?): tal vegada podríem assajar, més modestament, un final en taules de partida d’escacs. I no fóra covardia, sinó consciència dels límits. Perquè els límits hi són.

18) No pot haver-hi “choque de trenes”: perquè no hi ha encara ni tan sols vies (“raíles”, en l’altra llengua) i perquè un únic tren en què viatja tothom sense excepció no pot xocar contra ell mateix.

19) La projectada desconnexió suposa la greu irregularitat que una majoria parlamentària imposi la seva argúcia contra una majoria social de ciutadans contraris a aquest camí d’inevitable confrontació.

20) La dèria de la desconnexió hauria, per ella mateixa, de provocar una fractura en el si del Moviment Independentista: hi ha aquí un concepte místic de la democràcia que no enfronta Catalunya amb Espanya, sinó catalans amb catalans. Els independentistes que siguin de debò demòcrates haurien de renunciar a aquesta bogeria.

21) Ni “gent tan ufana i tan superba” ni “tant si es vol com si no es vol”: l’oposició dialèctica no hauria de tenir com a síntesi la independència, perquè C no pot ser un element estrany a A (tesi: “gent tan ufana i tan superba”) i a B (antítesi: “tant si es vol com si no es vol”), sinó el desig d’un comú denominador i d’un element comú a totes dues proposicions.

22) Catalunya és Espanya: una part molt important d’Espanya, i ha de romandre-hi. Si a la Transició no es va fer una política de l’asimetria per culpa de les pors atàviques pròpies de l’època, aquest és el moment històric per enfortir de debò Catalunya dins una Espanya unida.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre