Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

TRIBUNA
  • MARIA BARBAL
‘Núvol’. octubre 2017

Em pesa el silenci

Actualitzada 16/10/2017 a les 11:43
Em pesa el silenci

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Em pesa el silenci

SEGRE
Em pesa el silenci

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Em pesa el silenci

SEGRE

Però aquest cop no és el dels altres, és el meu. Una escriptora fa servir les paraules per expressar-se, escriu, que és una manera de dir.

Fa un temps que, més que mai, he sentit paraules d’aquí i d’allà, he vist imatges. Paraules enraonades, esperançadores, calmades però fermes. Paraules insultants, feridores, mentideres, agressives però en to ben alt. Paraules d’una jove, de veu fina i tremolosa, dient a una amiga que li havien trencat els dits de la mà, que ho fes saber. Paraules d’un rei esborrant del mapa tota una població, dictaminant sobre la fractura d’una societat que desconeix i que s’entén que no vol conèixer, perquè la ignora com qui té fe en un dogma. Espanta i trasbalsa. La major part d’Europa, del món, calla. I una escriptora a tocar de la vellesa també ho fa. El seu silenci la consumeix. Ha viscut l’època franquista quasi de cap a cap. Ha vist com el trauma familiar produït per la guerra civil i els seus vencedors ha representat un fet sense recuperació possible, una desgràcia per a tota la vida, fins que ha arribat la desmemòria i la mort.

Qualsevol català podria dir quantes incomprensions, males mirades, burles d’intensitat diversa, portes tancades, violència, li ha portat el sol fet de ser-ho, el fet de pertànyer a una cultura no castellana a Espanya. Quants esforços suplementaris ha hagut de portar a terme a la vida pel fet d’haver nascut en una terra i en un entorn com qualsevol ésser humà.

Se m’han estancat les paraules perquè n’he sentit de molt sàvies i útils. D’altres, dures i incendiàries. Fins diumenge. Perquè entre esperança i por també les llàgrimes se m’havien estancat o congelat. Però vaig anar a escoltar un concert a l’auditori. El concert per a violoncel i orquestra en la menor de Shumann. El solista va ser Lluís Claret, molt aplaudit per un públic que, en gran part, pertanyia al món sanitari i també, per una orquestra de músics metges d’arreu. Tots a la una rendits a la seva qualitat extraordinària. Llavors, ho vaig pressentir, va seure després d’agrair l’ovació sense un mot, i tot seguit va interpretar El cant dels ocells. Vaig notar un sotrac físic, el cor se’m trasbalsava i l’emoció per fi va trobar les llàgrimes.

Avui he estat capaç de trobar aquestes paraules i escriure-les.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre