El drama de l'aranès

La sentència del TC respecte a l’ús preferent de l’aranès i les paraules més que fora de lloc del ministre Méndez de Vigo han estat males notícies, cert, tot i això han desencadenat tota una sèrie de reaccions que no puc qualificar d’una altra forma que com a curioses. Sobretot perquè hem assistit a tot un seguit de declaracions carregades de gesticulacions per part d’aquells que, durant més de vint anys, han ostentat les màximes responsabilitats en la política lingüística de l’aranès i, per tant, han tingut en les seves mans evitar el drama que vivim actualment. En resum, com deia Confuci: “Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit.”

L’última Enquesta d’Usos Lingüístics, del 2013, posava de manifest que l’aranès, com a llengua habitual, havia passat del 23,4% el 2008 fins al 17,6% el 2013. És a dir, l’ús social ha caigut en picat. I des de llavors, les coses no han millorat. La sociolingüística pot explicar algunes de les raons, tot i això no cal gaire perspicàcia per fer-ne una primera radiografia: el 2010 el Parlament de Catalunya aprovava la Llei de l’Aranès, una llei que havia de permetre desenvolupar polítiques lingüístiques sobre el terreny, amb recursos i projectes, actualment (març del 2018) la Generalitat encara no l’ha ni desenvolupat ni tingut en compte en els seus pressupostos. I si parlem de pressupostos, el drama aconsegueix una proporció encara més gran.

Durant el govern d’Unitat d’Aran al Conselh Generau d’Aran, del 2007 al 2011, es va aconseguir que la Generalitat dotés l’aranès amb 100.000 € anuals que, tot i no ser gaire, permetien desenvolupar accions que asseguraven per exemple de 2 a 3 publicacions anuals, campanyes de normalització… En definitiva, un projecte que avui no existeix. El 2012, ja amb Convergència governant el Conselh, la Generalitat va retallar aquella dotació a uns mísers 60.000 € anuals. Tot i això, la comparativa amb el pressupost per la promoció del català de la Generalitat resulta escandalosa: el 2012, any de la retallada per a l’aranès, el pressupost pel català va ser de 28 milions d’euros i, si bé el 2014 aquella xifra va baixar fins als 23 milions, d’aleshores fins al 2017 ha pujat fins als 25 milions... I, per exemple, el 2016 el govern de Catalunya subvencionava el català a València amb 600 mil euros...

Però per a l’aranès no n’ha arribat cap. El drama de l’aranès és que, avui dia, ni rep recursos ni és present al carrer. Hem perdut anys força valuosos sense un projecte clar que apostés per la normalització, la promoció i la normativització de forma seriosa. Els màxims responsables de l’aranès dels últims vint anys han estat únicament comissaris polítics al servei dels seus propis interessos. Ara mateix es torna d’una necessitat imperiosa actuar, sí, però també dir les coses pel seu nom, perquè no és acceptable rebre lliçons d’aquells que quan en van tenir l’oportunitat, simplement no van fer res. I tot això passava dècades abans del 155.

El més de juny passat participava a Santiago de Compostel·la, de la mà del doctor Xavier Lamuela, un dels pares de les normes ortogràfiques de l’aranès, al Foro de Debate sobre la Carta Europea para las Lenguas Minoritarias, que organitzaven el Consello da Cultura Galega i el Consell d’Europa i que va tractar sobre el compliment per part de l’Estat Espanyol dels compromisos respecte de la Carta (CELRoM), que el 2017 va complir ja 25 anys.

Les conclusions d’aquestes jornades poden consultar-se a la plana web del Consello (http://consellodacultura.Gall/evento.php?id=200581), però a tall de resum pel que fa a l’aranès vam constatar la urgència del desplegament de la Llei de l’Aranès 35/2010 així com la necessitat d’incrementar els paupèrrims recursos per part de la Generalitat, la manca d’implicació de l’Estat i la inexistència de projecte i de política lingüística per a l’aranès tant per part de la Generalitat com del Conselh Generau d’Aran. I si bé és cert que el compliment de la Carta és responsabilitat de l’Estat, cal recordar que són les Comunitats Autònomes les que tenen les competències sobre política lingüística transferides, i només cal comprovar el nivell de compliment del govern català respecte a l’aranès per veure que no li resulta precisament una prioritat.

Per això és tan sorprenent i descoratjador llegir l’informe Greuges contra la llengua catalana 2013-2016: Extrets de les dades aportades per la Generalitat de Catalunya al 5è informe espanyol de seguiment de l’aplicació de la CELRoM pel que fa a l’aranès, on només parla del recurs del TC i s’oblida de dir que ells han retallat els recursos, que no han desplegat la llei i que no tenen cap tipus de projecte lingüístic real i consensuat amb el territori per a l’aranès.

Per no parlar de la total manca de sensibilitat i de realisme que la Generalitat ha exercit d’uns anys ençà, polititzant d’una forma irresponsable la situació de la nostra llengua i instaurant per a l’aranès un model de males pràctiques en política lingüística. O del constant intent d’imposar un nou nom per a la nostra llengua pròpia, i ho dic conscient que la identitat lingüística de l’aranès és l’occitana, tot i això m’agradaria saber com reaccionarien els catalanoparlants si, des de Madrid, els imposessin el llatí de Catalunya com a nou nom per al català. L’aranès necessita imperiosament ajuda i, actualment, no la rep.

Aran i la seva llengua pròpia, l’aranès, ni poden ni volen ser l’instrument que uns i altres utilitzen en la batalla política i fratricida que Generalitat i Govern espanyol han encetat. Mereixem respecte i consideració més enllà del paper. Volem protecció i impuls per a l’aranès, no només com l’element clau de la nostra identitat, sinó com un instrument de primera magnitud per cohesionar i reforçar la nostra petita societat. Compleixin tots plegats amb les seves obligacions, si us plau!