x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

TRIBUNA
  • PEDRO TUSET DEL PINO
Magistrat

Amb l'Església hem topat

Actualitzada 04/06/2018 a les 10:43
Amb l’Església hem topat

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Amb l'Església hem topat

SEGRE

L’Estatut dels Treballadors, a l’art. 1, adverteix que la seua normativa serà d’aplicació als treballadors que voluntàriament prestin els serveis retribuïts per compte d’altri i dins de l’àmbit d’organització i direcció d’una altra persona, física o jurídica, denominada ocupador o empresari.

D’aquesta manera tan escarida ve la llei a concretar els elements que caracteritzen l’existència d’una relació laboral, i que la doctrina dels nostres tribunals ha vingut perfilant i concretant en cada cas singular atès que, en ocasions, existeixen activitats que pel seu caràcter funcionarial, societari, familiar, la seua naturalesa per compte propi i no aliè (el supòsit dels autònoms) o, simplement, per ser realitzades a títol d’amistat, benevolència o veïnat, queden expressament excloses de qualsevol naturalesa laboral.

Sense necessitat d’estendre’ns sobre el debat teòric de la qüestió, podem afirmar que, perquè hi hagi un veritable contracte de treball, es necessita el caràcter personal de la prestació, la seua voluntarietat, la seua retribució i que la persona que presti la seua activitat ho faci sota la dependència d’un tercer, del qual emanen les seues ordres i instruccions, i que és, a més, qui rep el fruit del seu treball, independentment dels resultats de l’empresa. És ben clar que sempre existeixen i hi haurà zones grises, com se sol dir, que sorgeixi el dubte de si ens trobem o no davant d’una veritable relació laboral.

Així, per exemple, en els supòsits d’agents comercials, agents d’assegurances, assessors jurídics, treballadores sexuals, cobradors de rebuts, becaris, transportistes, guies turístics, odontòlegs, pèrits taxadors d’assegurances, repartidors de menjar preparat, personal mèdic al servei de Companyies Sanitàries i clíniques privades, professorat d’ensenyaments no reglats, en Escoles Universitàries adscrites o en Col·legis Universitaris, o tertulians radiofònics, per tan sols citar alguns exemples dels diversos supòsits analitzables.

Doncs bé, podem afegir a l’anterior llista un altre supòsit, de segur més que polèmic, i que probablement conciti discrepància tant a nivell teològic i moral com doctrinal. La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha dictat recentment (el dia 13 d’abril passat) una sentència en la qual s’afirma que no existeix relació laboral entre un clergue i l’Església.

El litigi va nàixer entre un religiós, l’Arquebisbat de Madrid i l’Arxidiòcesi de Getafe, després que aquests li retiressin l’estat clerical i el desvinculessin del sacerdoci, al considerar provat que havia comès una sèrie d’actes delictius. Presentada una demanda d’acomiadament, a l’entendre el religiós que la seua relació s’havia de considerar de caràcter laboral, en primera instància el jutjat social va decretar a la sentència la seua falta de jurisdicció per poder conèixer l’assumpte, per entendre que la relació dels sacerdots amb el bisbat manca dels elements essencials de la relació laboral.

Disconforme amb l’esmentada resolució i formulat l’oportú recurs de suplicació, el Tribunal Superior, a l’analitzar la qüestió, ha reconegut que encara que es dóna una relació de subordinació i que l’interessat percebia una remuneració, s’ha de rebutjar que el vincle que existeix entre els sacerdots i l’Església sigui una relació laboral, concloent que els jutjats socials no són competents per avaluar l’acomiadament d’un sacerdot per part de la seua diòcesi.

En concret, s’afirma que:

No existeix contraposició entre els interessos de treballador i empresari (aliè). Al contrari, hi ha “una comunió entre l’actor i el seu superior jeràrquic, derivada de la professió d’una mateixa fe”.

Tampoc no existeix salari, tal com ho entén la nostra normativa. El sacerdoci “s’hi presta per vocació, dedicació o entrega als altres, i no als superiors jeràrquics, que no espera recompensa o cap contraprestació”, assevera la sentència. Per això, la retribució que perceben no és salari, sinó un “mitjà de subsistència”.

La subordinació o dependència que pot donar-se entre religiosos i la seua diòcesi respon més a necessitats organitzatives del centre o l’estructura en la qual exerceixi la seua tasca. I s’afegeix que només a efectes de garantir la protecció social, el legislador ha assimilat clergues i religiosos davant de la Seguretat Social els treballadors per compte propi o per compte d’altri, sense que això permeti presumir l’existència d’una relació laboral.

Això anterior ha d’entendre’s excloent aquells altres supòsits en què un clergue ofereix els seus serveis a una entitat pública o privada fora del marc natural de la seua jurisdicció eclesiàstica, com pot ser és el cas del sacerdot que treballa com a capellà en un hospital públic i se’l remunera laboralment.

I encara que pogués semblar fora de context, la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, davant la qual val a presentar un recurs davant del Tribunal Suprem, l’hem d’emmarcar en el caràcter aconfessional de l’Estat espanyol i en la independència del poder judicial (articles 16.3 i 117.1 de la Constitució).

Per cert que coincidint en el temps amb la resolució judicial objecte de comentari, hem conegut que un monjo budista japonès ha denunciat el temple en el qual vivia, Koyasan, patrimoni de la humanitat de la Unesco i meca del budisme al Japó, per haver treballat 64 dies seguits, entre els mesos de març i maig, i 32 dies entre el setembre i l’octubre, per atendre les persones que s’hi allotjaven i els visitants que anaven a pregar.

Concretament, el monjo ha denunciat l’excessiva càrrega de treball que pateixen els encarregats de gestionar els temples sense veure’s recompensats amb els salaris que perceben.

He de confessar, mai més ben dit, que desconec quina és la legislació japonesa sobre el particular, però traslladada la qüestió al nostre país, sens dubte seria l’excepció a la regla de la no-laboralitat de la relació entre les parts, atès que, en un supòsit similar, l’activitat del religiós no podria qualificar-se com merament espiritual o vocacional sinó en el marc d’una explotació turística d’un temple religiós.

Que Déu ens agafi confessats !

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre