x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

TRIBUNA
  • PEDRO TUSET DEL PINO
Magistrat

La immensa solitud del jutjador

Actualitzada 23/07/2018 a les 10:31
La immensa solitud del jutjador

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© La immensa solitud del jutjador

SEGRE

No hi ha diari, programa de ràdio, de televisió o canal de les xarxes socials que es resisteixi a comentar els més variats assumptes relacionats amb els procediments judicials en instrucció, la celebració de judicis, amb connexions en rigorós directe, o la difusió d’amplis resums diaris amb la participació de tertulians d’allò més diversos, per no dir les conseqüències, siguin unes o altres, derivades de les resolucions i sentències dictades en qualsevol instància.

I l’anterior afecta, per igual, les decisions de qualsevol tribunal, ja sigui d’instància, superior de justícia, Audiència Nacional, Tribunal Suprem o Tribunal Constitucional, per no afegir, encara que en menor mesura o, si se’m permet, amb no tant fervor i apassionament, al Tribunal de Justícia de la Unió Europea o al Tribunal Europeu de Drets Humans. En qualsevol cas, i independentment de l’assumpte enjudiciat, es posa especial accent i atenció en el jutge o en els jutges que es responsabilitzen del procediment en qüestió, posant-los en el punt de mira.

Amb això anterior no critico el legítim i constitucional dret d’expressió per mitjà de la informació veraç difosa a través dels diferents mitjans de comunicació social, sinó l’opinió no versada en dret de qui, sense més informació que el que hagin pogut digerir en precipitada lectura, sense interpretar o sospesar, qualsevol resolució judicial o fent-se partícips de qualsevol estat d’opinió que hagin pogut obtenir de manera anònima i urgent, i per tant, desproveïda d’anàlisi i rigor, sense l’adequat i prudent coneixement que només atorguen l’estudi i l’experiència, s’aventuren a no deixar canya dreta i a posar a l’ull de l’huracà tots els qui, sense distinció, ens dediquem a jutjar i a fer executar el jutjat, en expressió de l’art. 117.3 de la Constitució espanyola.

I dic bé, sense cap distinció, posant al mateix sac els més de 5.500 magistrats i jutges que exerceixen de cap a cap d’Espanya, sense considerar que per a la gran majoria de nosaltres la millor fórmula per administrar una justícia objectiva i independent, només sotmesa a l’imperi de la llei, consisteix a mantenir l’anonimat, fugint del protagonisme i de tot debat que no tingui el seu legítim curs als infranquejables murs del procediment judicial.

Queda clar que la nostra professió no té bona salut i reputació a les estadístiques. Per al novel·lista Lorenzo Silva, en unes recents jornades celebrades a l’idíl·lic palau de La Madalena (Santander), el paper d’un jutge no és gens fàcil degut al seu llenguatge arcà, la seua intel·lectualitat, i que les seues funcions des de l’estrada estan renyides amb l’acció i la impressió de realitat que es busca a la ficció, la qual cosa fa complicat que aquesta figura resulti atractiva des del punt de vista artístic, convertint-lo més en vilà que en heroi.

És probable, per descomptat, que més d’un entengui aquests comentaris com una defensa corporativista a favor d’un selecte i reduït col·lectiu de professionals al servei de l’Estat, que no admeten ni per indici ser objecte de cap crítica i que només vetllen per les seues privilegiades condicions.

Doncs per als qui així opinin lamento dir-los que s’equivoquen. Fa escassos dies les quatre associacions professionals de jutges i magistrats més representatives, a les quals es van adherir les tres associacions de fiscals, es van unir per convocar diverses aturades a tot Espanya en suport de les catorze propostes bàsiques per millorar la Justícia, que es van presentar el mes de juliol passat al Congrés dels Diputats i, entre les quals hi ha la recuperació del poder adquisitiu, perdut amb la crisi el 2008, i la necessitat d’incrementar la independència judicial.

Però hi ha un altre factor d’enorme transcendència al costat de la resta de reivindicacions, i és l’excessiva càrrega de treball, ja que, en contra del que alguns o molts pensin, la nostra tasca està sotmesa a una important i, en ocasions, sufocant pressió i responsabilitat no adequadament retribuïda i, en més ocasions de les que són admissibles, amb uns mitjans humans, materials i tècnics impropis de la societat avançada en la qual ens trobem.

Com ja he tingut ocasió de comentar en algun altre article publicat en aquest mateix diari, a ningú no pot interessar, ocupar o i preocupar més que a un jutge contemplar impassible que el nombre d’assumptes que entren per registre és superior a les possibilitats reals de poder resoldre’ls en un termini adequat i comprensiblement breu, sense minvar el seu adequat estudi i resolució, cosa que comporta un augment dels assumptes pendents de resoldre i unes dates d’assenyalament i de dictat de les resolucions judicials més enllà d’uns terminis mínimament dignes.

Fixi’s en la situació d’indefensió que es produeix en el pres amb presó provisional a l’espera de judici, o la d’un treballador pendent del qual es declari la improcedència del seu acomiadament i poder ser readmès, amb el cobrament dels seus salaris de tramitació, o cobrar la indemnització legal, per posar-ne només dos exemples.

Havent deixat clar això anterior i reprenent el fil del discurs quant a la pressió exercida sobre els jutges, no aprofundiré ara respecte a la que pateixen en concret aquells companys que es veuen immersos en procediments de transcendència mediàtica o social d’indiscutible complexitat legal i processal, sinó a la solitud que, de comú, ens afecta a tots per igual en l’acompliment de la nostra tasca.

Hi ha col·lectius professionals, com els arquitectes, enginyers, cirurgians i, fins i tot, altres operadors jurídics (advocats, graduats socials o procuradors) que poden debatre, contrastar, dilucidar i decidir col·lectivament en solidària i comuna harmonia d’interessos, posant sobre la taula els seus dubtes, limitacions i alternativas.

No és aquest el cas del jutjador. El jutge s’enfronta a la solitud més extrema en l’estudi previ de les actuacions, en la celebració del judici i de les seues possibles incidències i, en darrer terme, en la redacció de la resolució. S’ha d’enfrontar al dubte del resultat de la prova practicada, de la norma a aplicar i de com interpretar-la en el cas concret enjudiciat, i resoldre, com no podia ser de cap altra manera, en justícia.

Una solitud amb la qual ens hem d’enfrontar sense tenir més recursos que adequar els fets provats a les normes legals de preceptiva aplicació i sempre d’acord amb la doctrina jurisprudencial vigent, vetllant pel respecte dels drets fonamentals i llibertats públiques, estimant o desestimant les pretensions de les parts, sense permetre’ns influir per més criteris que la imparcialitat, l’objectivitat i la legalitat, i sense deixar més marge que el que sigui necessari al dubte i menys encara a l’error, entès aquest no com un obstacle del jutjable per poder recórrer a instàncies superiors en què poder revisar la decisió d’instància, sinó com el compromís ineludible del jutge amb el seu deure d’impartir justícia.

Una solitud que ens aïlla del nostre entorn social i familiar durant jornades interminables, sacrificant festius i caps de setmana, amb l’únic propòsit de donar satisfacció al ciutadà que ens confia la resolució del seu problema amb la promptitud més gran possible –o impossible–. I això sense comptar amb l’assistència a cursos de formació, sempre tan útils i necessaris, la participació en seminaris, conferències o classes, per no dir dels qui sentim la vocació de l’escriptura, investigant o, simplement, divulgant la ciència del Dret.

Malgrat tots aquests inconvenients, una cosa resulta evident, o com diria un intel·lectual, ha d’escriure’s negre sobre blanc: la vocació, entrega i professionalitat amb què els jutges ens enfrontem al dia a dia, en el convenciment que, com a servidors públics, ens devem al valor infrangible i suprem de la Justícia.

Són moltes les reflexions que em deixo i que donarien per explicar molt més, però penso que el més important està superficialment dit, o això almenys és la intenció d’aquestes breus però sentides i patides reflexions.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre