x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

TRIBUNA
  • PEDRO TUSET DEL PINO
Magistrat

La Constitució espanyola compleix 40 anys. Algunes reflexions sobre la seva efemèride

Actualitzada 11/01/2019 a les 09:07
La Constitució espanyola compleix 40 anys. Algunes reflexions sobre la seva efemèride

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© La Constitució espanyola compleix 40 anys. Algunes reflexions sobre la seva efemèride

SEGRE
La Constitució espanyola compleix 40 anys. Algunes reflexions sobre la seva efemèride

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© La Constitució espanyola compleix 40 anys. Algunes reflexions sobre la seva efemèride

SEGRE

El passat dia 6 de desembre del 2018, la Constitució Espanyola (CE) va complir 40 anys des que es va aprovar en referèndum el mateix dia i mes del 1978, amb el vot majoritari dels electors majors de 21 anys convocats a l’efecte. El dia 27 de desembre, el Rei, en sessió conjunta del Congrés dels Diputats i del Senat, la va firmar, la va promulgar i va ordenar-ne la publicació.

S’ha de recordar que Espanya havia deixat enrere quaranta anys d’ostracisme polític amb la mort de Franco, donant-se inici a una reforma sense parangó en la història d’Espanya amb el desmantellament de les antigues institucions polítiques per mitjà de l’aprovació, en referèndum convocat el 15 de desembre del 1976, de la denominada Llei per a la Reforma Política, de 4 de gener del 1977, text normatiu de capital importància, ja que després d’afirmar que “la democràcia, a l’Estat espanyol es basa en la supremacia de la Llei, expressió de la voluntat sobirana del poble” (art. 1. U) i que “el Govern regularà les primeres eleccions a les Corts per constituir un Congrés de tres-cents cinquanta Diputats i elegir dos-cents set Senadors” (Disposició Transitòria Primera), estableix el mecanisme legal per aprovar una Constitució de marcat caràcter democràtic en assenyalar que “qualsevol reforma constitucional requerirà l’aprovació per majoria absoluta dels membres del Congrés i del Senat.

El Senat deliberarà sobre el text prèviament aprovat pel Congrés i, si aquest no fos acceptat en els seus termes, les discrepàncies se sotmetran a una Comissió Mixta, sota la presidència de qui ostentés la de les Corts i de la qual formaran part els Presidents del Congrés i del Senat, quatre Diputats i quatre Senadors, que seran elegits per les respectives Cambres.

Si aquesta Comissió no arribés a un acord o els termes d’aquest no mereixessin l’aprovació d’una i una altra Cambra, la decisió s’adoptarà per majoria absoluta dels components de les Corts en reunió conjunta d’ambdues Cambres.

El Rei, abans de sancionar una Llei de Reforma Constitucional, haurà de sotmetre el Projecte a referèndum de la Nació” (art. 3, apartats Dos i Tres).

A partir de llavors, succeirà tota una sèrie d’esdeveniments, igualment històrics, que arrencaran amb la celebració de les primeres eleccions democràtiques, després de la caiguda de la II República espanyola i les seves últimes eleccions lliures els dies 16 i 23 de febrer del 1936, convocades pel president Adolfo Suárez per mitjà del Reial Decret 20/1977, de 18 de març, per tal de constituir les Corts mitjançant l’elecció dels representants al Congrés dels Diputats i al Senat. Les mateixes Corts que posteriorment aprovarien el text definitiu de la CE.

Amb aquesta finalitat, l’agost del 1977, va iniciar els seus treballs una ponència de set experts encarregats de donar cos a un avantprojecte de text normatiu per ser sotmès a l’aprovació de les Corts i al vot dels ciutadans mitjançant referèndum.

L’esmentada comissió estava formada pels ara coneguts com a pares de la Constitució: José Pedro Pérez Llorca, Gabriel Cisneros i Miguel Herrero, en representació de la UCD; Manuel Fraga Iribarne, per AP; Miquel Roca i Junyent, representant de la minoria bascocatalana; Jordi Solé Tura, en representació dels comunistes; i Gregorio Peces-Barba, pel PSOE.

Van transcendir a l’opinió pública els encesos debats i diferències que van nàixer al caliu de la negociació entre les diverses faccions polítiques encarnades en els seus protagonistes, i les concessions serioses i rellevants que hi va haver entorn de temes tan delicats com la forma d’Estat (Monarquia o República), la confessionalitat o aconfessionalitat de l’Estat i el paper de l’Església, la concreció de les llibertats i drets fonamentals i la seva especial protecció legal, la configuració de l’Estat de les autonomies, el paper de l’exèrcit, etc.

Com s’ha escrit, en la intenció dels ponents constitucionals va pesar molt la història del nostre constitucionalisme, la inestabilitat política anterior i, sobretot, l’horrible precedent de la Guerra Civil.

Sigui com sigui, va triomfar el necessari consens salvant les diferències pròpies de cada partit polític i unint esforços per aprovar un text que, per primera vegada, era fruit de l’acord de tots i no d’uns davant la resta. I és que per primera vegada, des de la Constitució de signe liberal del 1812 (la mateixa l’art. 13 de la qual es referia que “l’objecte del govern és la felicitat de la nació”), s’havia aconseguit dur a terme importants canvis institucionals sense ús del principi de les majories ni de les majories absolutes. En aquest sentit, l’avantprojecte elaborat participava de la comuna voluntat del diàleg, de l’entesa i de la raó per sobre de diferències ideològiques i partidistes, cosa que de segur redundaria en el seu adequat desenvolupament normatiu i aplicació.

El 5 de gener del 1978 es va publicar al Butlletí de les Corts el resultat del treball de la ponència, obrint-se un període de presentació d’esmenes, les quals una vegada aprovades o rebutjades van donar lloc que la ponència conclogués el seu informe, que es va debatre el 5 de maig en la Comissió d’Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques, iniciant-se el 4 de juliol el debat en el ple, primer del Congrés dels Diputats i després en el del Senat.

Una vegada aprovats els textos finals d’ambdues Cambres (al Congrés amb el vot a favor de 226 diputats, 5 en contra i 8 abstencions, i al Senat amb el vot a favor de 325 senadors, 6 en contra i 14 abstencions), es va sotmetre a la Comissió Mixta Congrés-Senat. El resultat del text finalment aprovat va ser sotmès a referèndum el 6 de desembre del 1978 i aprovat per majoria. El Rei va firmar, va promulgar i va ordenar la publicació de la CE, que no es va produir l’endemà en coincidir amb els Sants Innocents, sinó el 29 de desembre del 1978, en sessió conjunta de les dos Cambres. Fins a aquí el recorregut històric d’una Constitució, l’actual, que ha suposat una fita en la nostra recent història política i que, es vulgui o no, regula la nostra vida quotidiana, tant en l’aspecte polític com en l’econòmic, social o cultural.

Una Constitució integrada per 169 articles, 10 Títols, 4 Disposicions addicionals, 9 Disposicions transitòries, una de derogatòria i una altra de final, que es vertebra en una sèrie de valors superiors com són la Llibertat, la Justícia, la Igualtat i el Pluralisme Polític, sota els principis programàtics propis d’un Estat Social i Democràtic de Dret, d’una Monarquia parlamentària i d’un Estat de les Autonomies. Una Constitució que va nàixer amb l’ideal de la seva perdurabilitat en el temps, com un llegat per a posteriors generacions que apostin per un futur en concòrdia i en llibertat, la mateixa amb què per primera vegada en la nostra història constitucional ha defugit els enfrontaments i les disputes i ha optat decididament per l’entesa i la concòrdia entre tots, sense diferències, en igualtat d’oportunitats.

Certament, com tota llei, pot estar subjecta a possibles i futures modificacions en el seu text (de fet hi ha hagut dos reformes constitucionals; la primera, la de l’article 13, apartat 2, publicada en el BOE del 28 d’agost del 1992; i la segona, la de l’article 135, publicada en el BOE del 27 de setembre del 2011), mitjançant els mecanismes expressament previstos a la mateixa CE, els projectes de reforma de la qual exigeixen ser aprovats per una majoria de tres cinquens de cada una de les Cambres (art. 167.1), tret que es proposés la revisió total de la Constitució o una de parcial que afecti el Títol preliminar, el Capítol segon, Secció primera del Títol I, o el Títol II, cas en què es procedirà a l’aprovació del principi per majoria de dos terços de cada Cambra, i a la dissolució immediata de les Corts.

Les Cambres triades hauran de ratificar la decisió i procedir a l’estudi del nou text constitucional, que haurà de ser aprovat per majoria de dos terços d’ambdues Cambres, de manera que una vegada aprovada la reforma per les Corts Generals serà sotmesa a referèndum per a la seva ratificació (art.168). Es tracta d’una garantia de què es dota el mateix text per tal que no sigui alterat per la iniciativa d’una minoria o d’una majoria simple, sinó que obtingui el consens més gran possible, ateses les matèries que regula i la seva repercussió institucional i social. Garantia de la qual participen altres Constitucions igualment de tall liberal i democràtic.

Finalment, la CE reconeix, en el si de l’organització territorial de l’Estat, l’existència de Comunitats Autònomes, a les quals delega competències de titularitat estatal, tret d’aquelles expressament recollides al seu article 149.1 (entre d’altres les de: Regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals. La nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d’asil. Les relacions internacionals. La Defensa i Forces Armades, i l’Administració de Justícia).

Els principis de lleialtat institucional, seguretat jurídica i majoria qualificada obliguen a respectar el text constitucional del qual ens hem dotat, sense perjudici de la seva reforma sota els ressorts legals establerts a l’efecte, per tal d’adequar-ne el contingut als profunds canvis que en l’esfera social, tecnològica i econòmica són protagonistes dels últims anys.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre