El Tribunal Suprem afirma que no són obligatoris els menjadors d'empresa

deuen Recordar els meus amables lectors que, en el número del dia 2 d’abril del 2016 (pàg. 6) d’aquest mateix diari, comentava la regulació legal dels menjadors en empreses amb locals permanents que reunissin més de 50 treballadors, en els quals poguessin els obrers efectuar els seus dinars a preu mòdic, amb prou condicions de neteja, llum i ventilació, que els fessin higiènics i còmodes.

I continuava afirmant que la seua regulació es trobava en un Decret de 8 de juny del 1938, desenvolupat per una Ordre del 30 de juny del mateix any i que, tenint en compte que es tractava de dos normes anteriors a la vigent Constitució del 1978, la Sentència del 18 de març del 2011 del Tribunal Superior de Justícia de Galícia, havia afirmat que s’havien d’entendre derogades a l’afirmar que l’esmentat decret es va dictar en plena Guerra Civil, amb absència absoluta de llibertats democràtiques, precisament per qui es va alçar contra la legalitat vigent, resultant la seua actual aplicació en un context de pau la nostra actual Constitució, amb la qual Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, a més de contenir elements que són contraris a les previsions constitucionals i al seu desenvolupament per l’anomenat bloc de constitucionalitat, com l’absència de reconeixement a la llibertat sindical, al fer-se referència a l’anomenat Sindicat Vertical, o a la cooperació de la mateixa empresa, traspuant una actitud paternalista per part de qui imposa la norma, que resulta contrària al principi del dret a la negociació col·lectiva laboral entre els representants dels treballadors i empresaris, establint-se una sèrie de normes, no només antigues, sinó que configuren una discriminació expressa contra la dona treballadora per raó de sexe, al contemplar, a fi de facilitar la convivència familiar a l’hora del dinar, la possibilitat que el treballador utilitzi el local menjador per si, només, o en unió de la seua dona o persona de la família que acudís a portar-li el menjar i, finalment, en fer-se una referència explícita a la Llei de Contracte de Treball de l’11-11-1931, aprovada durant la II República, i que va quedar derogada per la Llei de Contracte de Treball del 24-2-1944.

Igualment advertia que, no obstant, una posterior sentència del Tribunal Suprem del 26 de desembre del 2011, va considerar plenament vigents tant el Decret com l’Ordre que desenvolupava l’existència dels menjadors d’empresa, ja que la normativa qüestionada, deixant a part la seua ideologia, terminologia i algun dels principis en els quals afirma inspirar-se, propis d’altres èpoques, no vulnerava els principis constitucionals, havent de mantenir-se la seua vigència a falta de derogació expressa o tàcita per altres normes infraconstitucionals posteriors.

Doncs bé, recentment s’ha fet pública la Sentència número 1058/2018 de la Sala Social del Tribunal Suprem, del 13 de desembre del 2018 (rec. núm. 2262/2017), de la qual ha estat ponent el Sr. D. Ángel Blasco Pellicer i que, en síntesi, canvia d’opinió respecte de la vigència de les normes que, conforme a la seua anterior doctrina, romanien vigents en matèria de menjadors d’empresa, per resoldre ara que, atès que es tracta de decidir si continuen vigents unes normes preconstitucionals, la resolució de l’assumpte exigeix partir del que disposa l’apartat tercer de la disposició derogatòria de la Constitució del 1978, en establir que “queden derogades les disposicions que s’oposin a l’establert en aquesta Constitució”.

Conforme a l’anterior premissa i després de recordar que la Sentència del Tribunal Constitucional número 10/1981, del 6 d’abril, amb cita de l’anterior del 2 febrer del 1981, assenyala que “la peculiaritat de les lleis preconstitucionals consisteix que la Constitució és una Llei superior –criteri jeràrquic – i posterior –criteri temporal–”, de la qual cosa es dedueix que “la coincidència d’aquest doble criteri dóna lloc –d’una part– a la inconstitucionalitat sobrevinguda i, consegüent invalidesa, de les que oposin a la Constitució, i –d’una altra– a la pèrdua de vigència a partir de la mateixa, per regular situacions futures, és a dir, a la seua derogació”, resol que: “El punt de partida de la nostra anàlisi no pot ser altre que la constatació que aquestes normes de l’any 1938 es van incorporar al Reglament General de Seguretat i Higiene en el Treball de l’any 1940, aprovat per l’Ordre del Ministeri de Treball del 3 de maig del 1940, que conté una referència específica a aquesta qüestió al seu Capítol X, article 98, en el qual estableix que els locals destinats a menjadors als centres de treball s’ajustaran en un tot a allò disposat pel Decret de 8 de juny del mil nou-cents trenta-vuit i Ordre del 30 d’igual mes i any, sobre els mateixos.”

Ara bé, aquesta disposició legal va quedar posteriorment sense efecte per l’Ordre del 9 de març del 1971, que va aprovar l’Ordenança General de Seguretat i Higiene en el Treball (BOE 16-3-1971), i que va derogar, expressament, el Reglament General de Seguretat i Higiene en el Treball, aprovat per Ordre del 31 de gener del 1940, excepte el seu Capítol VII (arts. 66 a 74), dedicat a les Bastides. És clara i diàfana la seua disposició derogatòria a l’establir a l’Annex titulat Taula de Vigències una disposició derogatòria en la qual textualment s’assenyala: “Queden derogades les següents disposicions: el Reglament General de Seguretat i Higiene en el Treball, aprovat per Ordre del 31 de gener del 1940, excepte el seu Capítol VII.”

En conseqüència, ja l’Ordre del 9 de març del 1971 contenia disposició expressa per la qual es derogava el Reglament General de Seguretat i Higiene en el Treball del 1940 i, en el seu si, el Decret de 8 de juny del mil nou-cents trenta-vuit i Ordre del 30 d’igual mes i any, el contingut del qual –d’altra banda– resultaria en l’actualitat inaplicable en els seus mateixos termes.

A més, més tard, l’Ordre del 1971 va ser igualment derogada per Reial Decret 486/1997, del 14 d’abril, mitjançant el qual s’estableixen les Disposicions mínimes de Seguretat i Salut als Llocs de Treball, que ha vingut a constituir-se en la legislació vigent a aquests efectes, i que cap obligació específica no imposa a les empreses per instal·lar menjadors als seus centres de treball en els termes del Decret i l’Ordre del 1938, més enllà d’aquella referència que fa al seu Annex V –a la qual ja vam al·ludir a les nostres anteriors SSTS de 26/12/2011 i 19/4/2012–, i en la qual es diu que “a les feines a l’aire lliure en els quals hi hagi un allunyament entre el centre de treball i el lloc de residència dels treballadors, que els impossibiliti per tornar-hi cada dia, els esmentats treballadors disposaran de locals adequats destinats a dormitoris i menjadors”.

Aquesta última disposició legal és la que es troba vigent en la matèria i, sense entrar a valorar l’abast d’aquesta obligació, que no és l’objecte del recurs, és fàcil apreciar que es refereix exclusivament als treballs a l’aire lliure en els quals els treballadors no puguin acudir cada dia a pernoctar al seu lloc de residència, per la qual cosa no guarda la menor semblança amb el previst en aquella normativa de l’any 1938.

(...) En el moment actual no existeix cap norma en vigor, de caràcter legal o convencional, de la qual pogués desprendre’s que l’empresari estigui obligat en el cas d’interlocutòries a instal·lar un menjador d’empresa en un centre de treball amb les característiques del que resulta afectat en aquest conflicte col·lectiu. Conseqüentment, les empreses, tret que es tracti de treballs a l’aire lliure en les condicions anteriorment expressades, no són obligades a habilitar cap lloc per destinar-lo a menjador dels treballadors, a excepció que el conveni col·lectiu de treball sectorial o d’empresa, o qualsevol altre pacte de naturalesa col·lectiva entre entre empresa i treballadors, prevegi la seua creació i regulació.