SEGRE

TRIBUNA

El coronavirus i les residències d'avis

Doctor en Dret. Professor de l’Escola Universitària de Relacions Laborals de Lleida, Adscrita a la UDL.

El coronavirus i les residències d’avis

El coronavirus i les residències d’avisSEGRE

Creat:

Actualitzat:

La pandèmia de la Covid-19 ha estat un tsunami que s’ha portat per davant totes les certeses i seguretats que tenia aquesta societat del benestar i de llibertats.

Un virus que ens ha deixat un paisatge devastat, ha fet trontollar tot el nostre sistema econòmic, sanitari, empresarial, social i, crec, tardarem molts anys a recuperar-nos. Un virus que ens ha portat un atur esgarrifós, multitud d’empreses amb ERTO i en fallida, desigualtats socials, desconfiança, famílies que no arriben a final de mes i disputes profundes polítiques. També ens ha destapat amb tota crueltat la deficient atenció, protecció i cura d’aquesta nostra societat respecte les nostres persones grans.

Voldria fer una especial reflexió sobre les residències d’avis que tenim a les nostres ciutats (moltes d’elles externalitzades a empreses privades amb finalitats clarament lucratives). En aquest article em nego a parlar del nombre de morts i infectats en elles, ni del nombre d’aquestes que estan sent investigades per la fiscalia. No vull entrar en aquesta guerra, simplement vull assenyalar que el coronavirus ha descobert, dolorosament, la situació en què es troben molts ancians a les residències, que estan deficientment gestionades, insuficientment regulades i supervisades, dotades en general d’escassos mitjans materials humans (a vegades amb insuficient qualificació i capacitat tècnica), baixos salaris i sobreocupació de residents, poc material de protecció (tant per a interns com per als professionals) i falta d’un espai d’aïllament. Els geriàtrics són alguna cosa més que un lloc per aparcar les persones de més edat, que per a una gran part de la societat s’han convertit en gent invisible i oblidada. El coronavirus ha penetrat en les residències i s’ha multiplicat en un entorn d’alt contacte físic, alta dependència, alta vulnerabilitat i baixa alerta de tots nosaltres.

Les autoritats sanitàries, fins ara, han concentrat més les inversions en els hospitals i han reaccionat tard i malament en no veure el que ja era una realitat: que la Covid-19 s’estava introduint en la nostra societat des de feia temps; com a conseqüència, no van prendre les decisions sanitàries urgents que en aquell moment eren necessàries, tot i sabent que aquest virus ataca i contamina directa, ràpida i mortalment les persones de més edat. Com ja hem esmentat anteriorment, tenim un model de gestió d’atenció a les persones grans desfasat, amb una mala praxi i unes gravíssimes carències estructurals, una situació que és fruit de massa anys de desatenció pública i de la falta de rigor que mereixien els avis per tal de seguir els seus projectes vitals amb la millor qualitat possible fins al final (S. Quadrado).

Reconec la gran professionalitat del personal sanitari i de neteja de les residències (aquests sí que són uns herois), que de forma silenciosa arrisquen la seva vida i que han mostrat sempre la seva empatia i afecte ajudant en tot moment els avis més vulnerables a mantenir la seva dignitat, a sentir-se ben tractats i acompanyats en tot moment, a netejar-los i vestir-los i a relacionar-se amb els seu entorn. Per cert, aquest model de mal funcionament i organització dels geriàtrics ja van posar-lo de manifest aquests professionals en reiterades advertències, denúncies i escrits a les autoritats.

Però en aquest país sempre han sobrat improvisacions, burocràcia i falta de previsió i planificació, a més a més d’una mancança de bons líders polítics, tot recordant que les retallades en la sanitat pública les estem pagant molt cares. Fer-se vell no està ben resolt i així ha quedat demostrat una vegada més. La gent gran que viu en aquests centres ha emmalaltit i mort en silenci, molts no han anat a l’hospital i ni consten entre les xifres oficials de morts per la Covid-19.Molts altres no han pogut acomiadar-se dels seus familiars. Tots sabien que el que passava en les residències es quedava allà. Molts eren conscients que els avis no estaven bé, ni vivien bé ni se’ls atenia bé. Moltes coses s’amagaven sota la catifa. El coronavirus ha fet més visible i dramàtica la situació.

És evident que les persones grans són les més afectades per l’epidèmia del coronavirus. Només cal dir que el 85% dels morts té més de 70 anys. Necessitem destinar tots els recursos necessaris a la investigació.

No és el moment de culpar els polítics d’un signe o d’un altre, però hem de manifestar que cap força política ha considerat les persones grans com una prioritat (només cal veure els programes electorals de les últimes eleccions). Sobre l’administració pública recau la responsabilitat de tenir el sistema de residències que tenim actualment. Però s’haurà de reflexionar si hem finançat correctament aquests centres, si hi ha un bon servei de geriatria en els hospitals, si cal potenciar els serveis domiciliaris, etcètera.

Però la trista realitat s’imposa i realment el que passa és que cap persona vella vol anar a les residències. Nosaltres tampoc. Tots volem viure en les nostres cases fins a l’últim dia. Possiblement en el futur el model de gestió serà domiciliari, integrat en els serveis sanitaris i socials de forma conjunta.

El virus ens ha fet potenciar el valor de l’empatia. Entre el dolor i la mort, hem descobert la nostra humanitat, la capacitat de posar-nos a la pell de l’altre, el que està sol, el vell de la residència, el que pateix en una UCI, el que no ha pogut acomiadar-se de la seva mare, el que aquest mes no podrà pagar el lloguer... Hem de millorar amb urgència l’atenció de les persones en els últims anys de la seva vida. Hem de ser més solidaris i justos, sense oblidar que la majoria de nosaltres arribarem a vells.

Una societat cal mesurar-la per com tracta els seus membres més fràgils.

tracking