x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

TRIBUNA
  • MIQUEL ÀNGEL ESTRADÉ

Tot per la pàtria

Actualitzada 19/10/2020 a les 09:05
Tot per la pàtria

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Tot per la pàtria

SEGRE
Tot per la pàtria

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Tot per la pàtria

SEGRE
alt

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Organitzats per aconseguir l'impossible

Aquests dies HBO ha estrenat la sèrie Pàtria, inspirada en la novel·la de títol homònim de Fernando Aramburu, que ha estat un èxit de vendes impressionant i ha merescut múltiples elogis, sobretot dels crítics i els mitjans arrenglerats en allò que es coneix amb l’eufemisme de constitucionalisme, que els independentistes ara ja sabem què encobreix en realitat.

No sé si veuré la sèrie (em sembla que no) però sí que he llegit la novel·la. A Pàtria, Aramburu amb un estil narratiu brillant i un llenguatge planer farcit d’el·lipsis, que li atorguen una gran fluïdesa expressiva, sap atrapar el lector amb facilitat i fer-li sentir els personatges molt propers. L’escriptor, però, posa la seva prosa àgil i tremendament efectiva al servei d’una concepció absolutament maniquea de l’acció.

Pàtria constitueix, de cap a cap, un exercici subtil i molt sofisticat ideològicament de profund falsejament d’un conflicte polític de llarg recorregut. Aramburu utilitza molt hàbilment la història de dues famílies que havien estat amigues i que viuen en un llogaret basc on els abertzales són hegemònics, per oferir la seva versió del conflicte violent entre ETA i l’Estat.

Aramburu, mitjançant el retrat psicològic i social del probable botxí i de la víctima, converteix un (l’empresari assassinat) en paradigma de totes les virtuts, i l’altre (el noi integrat en un comando que comet execucions), en l’exemple més ignominiós de fanatisme i crueltat. En santifica completament un i denigra absolutament l’altre, alhora que aprofita per denunciar l’ambient opressiu del llogaret, on els abertzales han instaurat un règim social i polític oprobiós que poua en un supremacisme ètnic euskaldun, reaccionari i pobletà, que ofega tota possibilitat de dissidència i té tothom atemorit.

La conclusió a què Aramburu vol dur el lector és que, en lloc d’un conflicte d’arrel política, allò que hi ha hagut a Euskadi ha sigut l’existència d’una comunitat malalta formada per individus socialment fracassats, culturalment ignorants, políticament gregaris i ideològicament fanatitzats, que han descarregat violentament la seva frustració en tots els qui, amb les seves qualitats i els seus triomfs, els recordaven per contrast les vides tan mesquines i miserables que duien.

Els assassinats d’ETA serien producte, doncs, d’una mena de psicopatologia col·lectiva maligna i no pas el subproducte violent d’un conflicte polític mal resolt, originat durant la dictadura i perpetuat per una transició dissenyada pels franquistes, per tal de fugir de l’esclerosi econòmica, política i social d’un règim caduc amb les mínimes concessions als demòcrates.

Aramburu té tot el dret (i potser el deure) de denunciar els assassinats i el règim de terror implantat per ETA en una democràcia força imperfecta però acceptada per la majoria del poble basc i homologada internacionalment. Però si volia ser intel·lectualment honest i no escriure un pamflet ideològic, també havia d’explicar com els bascos que havien lluitat a mort contra els botxins franquistes i esperaven una ruptura, van haver d’empassar-se múltiples humiliacions. Van haver de contemplar com d’un dia per l’altre els torturadors i els executors uniformats eren amnistiats i condecorats, i els polítics que els havien ordenat perpetrar el crims, passaven a tenir credencial de demòcrata exemplar. Van haver de transigir amb una Constitució que no havien votat (a Euskadi els vots favorables no van superar el 50%) perquè, entre altres motius, no reconeixia el dret a l’autodeterminació dels pobles. Van haver d’acceptar que no s’anul·lessin les sentències infames dels tribunals franquistes, basades en una farsa d’Estat de dret.

Aramburu és dels que callant com un covard ha avalat, per omissió, els assassinats comesos pels GAL o les mentides dels qui, quan ETA més aterria, proclamaven que sense violència es podia parlar de tot, però quan a Catalunya ha esclatat un moviment d’emancipació pacífic i democràtic, han reaccionat estomacant la gent i aplicant als dirigents condemnes per una sedició sense cap fonament jurídic.

Aramburu podia haver aprofitat per evidenciar que la violència, si la societat té altres canals alternatius per expressar-se, ho acaba contaminant i embrutint tot, i segons quins mitjans acaben per corrompre completament els fins que persegueixen, per nobles que siguis els anhels que els fonamenten. Com també podia aprofundir ens els dilemes morals en què incorren els qui quan maten o torturen per una pàtria (la que sigui) acaben, tard o d’hora, convertint el patriotisme en quelcom fastigós. Però en lloc d’això ha preferit escriure una història maniquea amb personatges absolutament estigmatitzats, que a més a més no responen als perfils arquetípics dels dos bàndols. Si de botxí hagués escollit el fill d’un torturat pels policies franquistes i de víctima un guàrdia civil torturador d’Intxaurrondo, la trama de la novel·la se li hauria desmuntat i no li hauria estat tan fàcil ocultar allò que és: un exercici estilístic excel·lent al servei d’un falsejament de la realitat i d’una impostura ideològica colossals.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Descobrir
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre